La llegenda va començar a bord del Supercalifragilisticexpialidocious, un vaixell amb un nom tan llarg que van haver d’escurçar-lo i al qual, afectuosament, coneixien com a Superdocious. Regatejant amb ell, Rodney Stuart Pattisson va fer el que mai ningú havia fet abans: guanyar una medalla d’or en uns Jocs Olímpics havent nascut a Escòcia. Bé, encara que això sigui discutible.

De fet, és cert, va néixer en Campbeltown, Argyll, el 4 d’agost del 1943, fill d’un aviador anglès que va ser enviat allà durant la II Guerra Mundial. Però la família va abandonar Escòcia uns dos mesos després del seu naixement i ja mai hi va tornar. Aquest accident, però, fa que sigui inclòs en l’Scottish Sports Hall of Fame, i considerat el primer esportista escocès que va guanyar una medalla olímpica, tot i que ell insisteixi a considerar-se anglès, país on va créixer encara viu. De fet, va ser educat al Pangbourne College, una escola amb fortes connexions nàutiques, abans d’unir-se a la Royal Navy.

Pattisson, al costat d’un advocat londinenc, Ian MacDonald Smith, venia de guanyar l’europeu quan va arribar als Jocs Olímpics de Mèxic, l’any 1968, per competir en classe Flying Dutchman. Van resultar invencibles en la regata olímpica. De les set sortides al triangle, descartada la pitjor, van guanyar-ne sis i van obtenir la medalla d’or amb una puntuació de només tres punts de penalització, cosa que mai abans s’havia aconseguit en una regata olímpica. Ulrich Libor i Peter Naumann, que competien per Alemanya Occidental, van ser plata.

Pattisson i MacDonald Smith van dominar el campionat mundial els dos anys següents: a Nàpols, 1969, i a Adelaide, 1970, abans que Pattisson aixequés la corona per tercer any consecutiu el 1971, aquesta vegada en col·laboració amb Justin Brooke Houghton, a La Rochelle l’any 1972.

Insaciable, Rod també va guanyar l’or a Munic l’any 1972, aquesta vegada competint al costat de Christopher Davies, al davant de la parella francesa formada per Yves i Marc Pajot.

En els seus tercers jocs, a Mont-real, l’any 1976, va ser l’abanderat en la cerimònia d’obertura i va tornar a navegar amb Justin Brooke-Houghton, amb qui havia guanyat el títol mundial cinc anys. Van quedar segons, al darrere del vaixell tripulat per Jörg Diesch i Eckart Diesch, de l’Alemanya Occidental.

En els Jocs Olímpics del 2008, Ben Ainslie va superar les seves marques en aconseguir la seva tercera medalla d’or en tres Jocs Olímpics diferents: Sydney, Atenes i Pequín.

Pattisson va deixar la disciplina olímpica i va navegar durant anys en vaixells que van competir en la Copa Amèrica de vela.

Mes enllà de les seves medalles, va crear escola en la navegació olímpica per les seves solucions tècniques i la seva intuïció en llegir els vents, on sempre va oferir sorprenents respostes a bord. Els seus èxits, a més, van aplanar el camí a altres navegants escocesos, com ara Michael McIntyre, que va arribar a guanyar l’or en la classe Star als Jocs de Seül del 1988, o Shirley Robertson, que en classe Europa va obtenir medalla a Sydney l’any 2000 i va repetir en Yngling als Jocs d’Atenes, l’any 2004.

Pattisson, honrat per la reina amb el MBE pels seus mèrits, va passar a la història com el pare de la vela olímpica anglesa, com va reconèixer el mític Sir Ben Ainslie: “La meva generació va créixer veient navegar Rodney, veient-li guanyar les seves medalles als Jocs dels anys1968, 1972 i 1976. Sense ell, la vela olímpica a la Gran Bretanya no seria el mateix.”

Viu al sud d’Anglaterra, i fins i tot navega.