No és el primer cop que ens traslladen la pregunta, com si fos possible respondre la utopia: com hauria de ser el Barça d’avui en coherència amb la seva identitat històrica? Si el model futbolístic d’èxit encara és qüestionat i, quan poden, dinamitat pels detractors interns, què no faran per carregar-se l’ADN històric? Va costar seixanta llargs anys trobar la fórmula finalment arrodonida per Cruyff i Guardiola i ja veuen com els han tractat. No cal que els adversaris exteriors entrin en acció; n’hi ha prou que s’activin els poderosos Mr. Hyde infiltrats en aquest complex Dr. Jekyll blaugrana. A més, deixem-nos de literatura; la part fosca acostuma a brandar la paella pel mànec i fer ús del seu poder, guanyat a les urnes gràcies als corrents d’opinió i tripijocs dels seus altaveus mediàtics. Ara que es debat sobre Setién com un retorn sobtat a l’ortodòxia, centrem-nos en la vessant política, de la qual tant incomoda parlar. Un exemple entre les mil lliçons d’història que s’entesten a negar-nos: quan va irrompre la dictadura de Primo de Rivera, la mateixa directiva va realitzar crides públiques pregant prudència i contenció als socis, que fossin conscients del caràcter totalitari d’un règim militar apressat a negar la identitat catalana. Els gestors no volien que els seguidors prenguessin mal, però la tossuda i valenta gent blaugrana va perseverar en la seva peculiar croada democràtica fins a l’episodi de la Marxa reial. Sí, aquella voluntat de reprimir i amansir els nostres ancestres negant-los tota activitat de club durant mig any. Cap futbolista de l’edat d’or va aprofitar l’avinentesa per tocar el dos, recordem-ho per si cal subratllar com s’ha malmès la implicació i el compromís dels futbolistes amb l’entitat. Aleshores, podies acabar a la garjola per lluir una insígnia del Barça, temps quan els papers oficials el titllaven de cau de separatistes i la gent es prenia el qualificatiu amb orgull, com un signe de distinció.

A partir de la Transició, amb l’arribada de Núñez, els de sempre, no cal ja precisar, van pencar de valent per esborrar tota ideologia del club. Ja saben l’excusa, allò de la inconveniència de barrejar futbol i política que tant empren els ultraconservadors, els primers que ho mesclen quan els hi convé. I la segona excusa: recuperada la democràcia, ja no calia que el Barça fos fidel a les seves essències. Se’n van sortir. I tant que se n’han sortit! Si els nostres besavis i avis, tan combatius, tan íntimament vinculats al Barça com a ambaixador esportiu de la catalanitat, alcessin el cap i comprovessin com ens deixem enganyar i manipular, l’esbroncada seria majúscula. Resulta que el país viu una hora greu i nosaltres, tots plegats, fiquem el cap sota l’ala, juguem partits a porta tancada mentre atonyinen compatriotes i ens limitem a quatre crits reivindicatius quan toca partit. Res més, com si fos una litúrgia gairebé empipadora. De la mateixa manera que no hem de permetre als impostors negar-nos el model, hauríem de fer un pensament qualsevol dia d’aquestos per exigir que ens tornin l’ADN, l’ànima pispada. Almenys, podríem tornar a mirar-nos al mirall i reconèixer-nos en la coherència. De militants en la causa hem passat a clients i punt, muts i a la gàbia. Sia dit tot plegat per la broma pesada d’entrar a la patronal Foment.