No és el pri­mer cop que ens tras­lla­den la pre­gunta, com si fos pos­si­ble res­pon­dre la uto­pia: com hau­ria de ser el Barça d’avui en coherència amb la seva iden­ti­tat històrica? Si el model fut­bolístic d’èxit encara és qüesti­o­nat i, quan poden, dina­mi­tat pels detrac­tors interns, què no faran per car­re­gar-se l’ADN històric? Va cos­tar sei­xanta llargs anys tro­bar la fórmula final­ment arro­do­nida per Cruyff i Guar­di­ola i ja veuen com els han trac­tat. No cal que els adver­sa­ris exte­ri­ors entrin en acció; n’hi ha prou que s’acti­vin els pode­ro­sos Mr. Hyde infil­trats en aquest com­plex Dr. Jekyll blau­grana. A més, dei­xem-nos de lite­ra­tura; la part fosca acos­tuma a bran­dar la pae­lla pel mànec i fer ús del seu poder, gua­nyat a les urnes gràcies als cor­rents d’opinió i tri­pi­jocs dels seus alta­veus mediàtics. Ara que es debat sobre Setién com un retorn sob­tat a l’ortodòxia, cen­trem-nos en la ves­sant política, de la qual tant inco­moda par­lar. Un exem­ple entre les mil lliçons d’història que s’entes­ten a negar-nos: quan va irrom­pre la dic­ta­dura de Primo de Rivera, la mateixa direc­tiva va rea­lit­zar cri­des públi­ques pre­gant prudència i con­tenció als socis, que fos­sin cons­ci­ents del caràcter tota­li­tari d’un règim mili­tar apres­sat a negar la iden­ti­tat cata­lana. Els ges­tors no volien que els segui­dors pren­gues­sin mal, però la tos­suda i valenta gent blau­grana va per­se­ve­rar en la seva pecu­liar cro­ada democràtica fins a l’epi­sodi de la Marxa reial. Sí, aque­lla volun­tat de repri­mir i aman­sir els nos­tres ances­tres negant-los tota acti­vi­tat de club durant mig any. Cap fut­bo­lista de l’edat d’or va apro­fi­tar l’avi­nen­tesa per tocar el dos, recor­dem-ho per si cal subrat­llar com s’ha malmès la impli­cació i el com­promís dels fut­bo­lis­tes amb l’enti­tat. Ales­ho­res, podies aca­bar a la gar­jola per lluir una insígnia del Barça, temps quan els papers ofi­ci­als el tit­lla­ven de cau de sepa­ra­tis­tes i la gent es pre­nia el qua­li­fi­ca­tiu amb orgull, com un signe de dis­tinció.

A par­tir de la Tran­sició, amb l’arri­bada de Núñez, els de sem­pre, no cal ja pre­ci­sar, van pen­car de valent per esbor­rar tota ide­o­lo­gia del club. Ja saben l’excusa, allò de la incon­veniència de bar­re­jar fut­bol i política que tant empren els ultra­con­ser­va­dors, els pri­mers que ho mes­clen quan els hi convé. I la segona excusa: recu­pe­rada la democràcia, ja no calia que el Barça fos fidel a les seves essències. Se’n van sor­tir. I tant que se n’han sor­tit! Si els nos­tres besa­vis i avis, tan com­ba­tius, tan ínti­ma­ment vin­cu­lats al Barça com a ambai­xa­dor espor­tiu de la cata­la­ni­tat, alces­sin el cap i com­pro­ves­sin com ens dei­xem enga­nyar i mani­pu­lar, l’esbron­cada seria majúscula. Resulta que el país viu una hora greu i nosal­tres, tots ple­gats, fiquem el cap sota l’ala, juguem par­tits a porta tan­cada men­tre ato­nyi­nen com­pa­tri­o­tes i ens limi­tem a qua­tre crits rei­vin­di­ca­tius quan toca par­tit. Res més, com si fos una litúrgia gai­rebé empi­pa­dora. De la mateixa manera que no hem de per­me­tre als impos­tors negar-nos el model, hauríem de fer un pen­sa­ment qual­se­vol dia d’aques­tos per exi­gir que ens tor­nin l’ADN, l’ànima pis­pada. Almenys, podríem tor­nar a mirar-nos al mirall i reconèixer-nos en la coherència. De mili­tants en la causa hem pas­sat a cli­ents i punt, muts i a la gàbia. Sia dit tot ple­gat per la broma pesada d’entrar a la patro­nal Foment.