Les apli­ca­ci­ons tec­nològiques per fer més just el fut­bol són impres­cin­di­bles, però l’ús del VAR s’està esca­pant de les mans dels àrbi­tres i de qui els ins­tru­eix. El gol de la victòria del Vila-real con­tra el Lle­vant va reque­rir cinc minuts de revisió abans no es va com­pro­var amb les línies que el taló de Gerard Moreno –autor de la cen­trada que remata Moi Gómez– no estava un mil·límetre més avançat que la pro­jecció ver­ti­cal de l’esquena de Rubén Vezo. Sem­bla una actu­ació impe­ca­ble, que en rea­li­tat des­vir­tua la filo­so­fia del VAR –apro­xi­mar l’arbi­tratge a la justícia– i la regla del fora de joc, ins­pi­rada en la neces­si­tat que la posició avançada de l’ata­cant no li ator­gui avan­tatge.

Per sort, es va con­ce­dir gol. És notori que, si t’estàs cinc minuts ana­lit­zant una acció, és perquè és tan poc clara que no s’ha de san­ci­o­nar. Sem­bla com si, ence­gats per l’apli­cació infi­ni­te­si­mal de la rat­lla, els àrbi­tres del VAR s’hagin con­ver­tit en robots. Quan rep la pas­sada, Gerard Moreno està d’esquena a por­te­ria, recula cap a camp propi i està situat més enllà del vèrtex de l’àrea gran. D’on obté l’avan­tatge? Està bé revi­sar-ho tot, que per això mateix s’ha mun­tat el sis­tema, però cinc minuts és bus­car tres peus al gat. Per no par­lar de si s’ha de con­si­de­rar que la rat­lla de referència no té gruix o si, apli­cant el sen­tit comú, convé con­si­de­rar que la rat­lla té una amplada de, posem-hi, el diàmetre de la pilota. I, per damunt de tot i ja que el joc s’atura, que la lite­ra­li­tat no passi a davant de l’espe­rit.