Set­ma­nes enrere, quan un Espa­nyol sense ros­tre es cavava la pròpia fossa amb posat cre­pus­cu­lar, els afi­ci­o­nats gira­ven l’esguard cap a la llotja cer­cant líders carismàtics capaços d’eri­gir-se en blanc de les crítiques i no tro­ba­ven res més que un eco inqui­e­tant. Bui­dor abso­luta. De la presència física i moral de Sánchez Lli­bre i Collet sos­te­nint l’enti­tat en els dies com­pro­me­sos men­tre expo­sa­ven la seva per­sona en nom del bé comú, només en que­da­ven balanços forans allu­nyats dels intan­gi­bles hegemònics del fut­bol. Tot sigui dit, no és només aquesta la causa de l’ago­nia de l’Espa­nyol, perquè havia vis­cut situ­a­ci­ons equi­pa­ra­bles amb els esmen­tats a la pre­sidència, però quan venen èpoques tem­pes­tu­o­ses és essen­cial tenir la con­vicció que el capità serà el dar­rer a aban­do­nar la nau si el nau­fragi és ine­vi­ta­ble. Per això, davant d’aquesta urgència ins­ti­tu­ci­o­nal, els afi­ci­o­nats han fet de la neces­si­tat vir­tut tot eri­gint Raúl de Tomás i Abe­lardo en els pals de paller per reme­mo­rar el lide­ratge pretèrit de Tamudo i Poc­het­tino. D’aquesta manera, el res­pec­ta­ble ha recu­pe­rat la vella segu­re­tat de veure’s conduït per aquell que sap on vol anar i com arri­bar-hi, i en aquesta con­fiança en figu­res con­cre­tes és on tro­barà la sal­vació aquest Espa­nyol ascen­dent, que només man­te­nint el ritme de pun­tu­ació de l’era d’Abe­lardo aca­ba­ria la lliga amb 40 punts, una xifra sufi­ci­ent per sal­var-se en les dar­re­res set tem­po­ra­des, i que tan sols pot tre­mo­lar per la presència del talent del Celta i la con­seqüent neces­si­tat d’impli­car Eibar i Valla­do­lid en la pomada. Per tant, la uto­pia d’abans de Nadal ha esde­vin­gut una pos­si­bi­li­tat basada en l’objec­ti­vi­tat de la cal­cu­la­dora, en els intan­gi­bles del joc, i sobre­tot, a haver reom­plert l’espai de lide­ratge tot apre­nent que un futur d’èxit implica arre­lar per­so­nat­ges carismàtics que invo­quin la iden­ti­tat nodrida anys enrere des de la llotja. De totes mane­res, si després de fes­te­jar amb la catàstrofe encara no es veu aquesta neces­si­tat, només cal ser un espec­ta­dor del fiasco de la des­per­so­na­lit­zació del PSG quan volta per Europa i cau age­no­llat als peus de vells equips que escla­fen la força del petrodòlar amb l’auto­ri­tat de la seva història cen­tenària.

En defi­ni­tiva, una vegada asso­lida la per­manència s’ha de tre­ba­llar per esta­blir lide­rat­ges peren­nes a la gespa que subs­ti­tu­ei­xin la man­cança d’una direcció rica en recur­sos però pobra en el conei­xe­ment del llen­guatge comú dels que van veure caure Sarrià per emi­grar cap a Montjuïc abans de tro­bar una nova llar a Cor­nellà. Aquest pas enda­vant a l’hora d’estruc­tu­rar noves auto­ri­tats dins el club evi­ta­ria que una futura crisi que­des òrfena de capi­tans, perquè al final, com bé recor­den els Manel al Jo com­pe­teixo, aquí es tracta de ser capità de iots que nau­fra­guen. Un capità, per cert, que és capaç de reti­rar-se a un dis­cret segon pla quan després de la tem­pesta arriba la calma necessària per fona­men­tar l’èxit del demà, perquè ell sap més que ningú que la seva funció és aga­far el timó quan els covards aban­do­nen el vai­xell, i en això, tot sigui dit, Sánchez Lli­bre i Collet van ser sem­pre líders exem­plars.