La sinceritat de Leo Messi

Sem­pre és interes­sant escol­tar o lle­gir Leo Messi. Perquè és el capità del Barça, el seu juga­dor més impor­tant i perquè el seu dis­curs amb el pas del temps ha anat gua­nyant en pro­fun­di­tat, riquesa i madu­resa. No s’amaga dar­rere el tòpic, la sor­tida més fàcil per a moltíssims fut­bo­lis­tes i la res­posta fàcil per acon­ten­tar els pro­pis i evi­tar ficar-se en un embo­lic del qual no es pugui sor­tir. Però a hores d’ara, a Messi res de tot això ja no li importa. No defuig cap tema, per molt espinós que pugui sem­blar. És cons­ci­ent del pes que té a l’equip i també al club i sap exer­cir la seva res­pon­sa­bi­li­tat, sobre­tot en la par­cel·la que li toca, la fut­bolística, sobre el que passa a la gespa, el que real­ment més li importa.

I és en aquest aspecte on per mi hi ha dues refle­xi­ons a l’entre­vista que li han fet els com­panys de Mundo Depor­tivo –quina sort!– que donen motius per pre­o­cu­par-se. “Si volem aspi­rar a la Cham­pi­ons hem de seguir crei­xent i molt, perquè crec que ara per ara no ens arriba com estem per poder llui­tar per la Cham­pi­ons.” Així de clar. Decla­ració con­tun­dent. És un exer­cici de sin­ce­ri­tat enco­mi­a­ble però també deixa entre­veure que fa massa temps que no s’estan fent les coses bé. Perquè és incom­pren­si­ble que una plan­ti­lla com la del Barça, ara dis­minuïda en efec­tius però cons­truïda a còpia de talo­nari i amb alguns dels millors fut­bo­lis­tes del món i dels més ben pagats, esti­gui a les por­tes d’afron­tar els vui­tens de final i el seu propi capità reco­ne­gui que si no es millora, i molt, no es podrà arri­bar gaire més lluny en la màxima com­pe­tició con­ti­nen­tal i la que fa més il·lusió als matei­xos juga­dors i als afi­ci­o­nats. Una galleda d’aigua freda per als més opti­mis­tes i una rea­fir­mació per als més pes­si­mis­tes, o més aviat, rea­lis­tes. També con­vida a la reflexió que en el dia d’avui encara no sigui capaç de tro­bar una expli­cació fut­bolística al que va pas­sar-li a l’equip a Roma i a Liver­pool, més enllà de recor­dar els errors pun­tu­als o que es van des­con­nec­tar del par­tit. Sorprèn també en aquest sen­tit que alli­bera de gran part de la res­pon­sa­bi­li­tat Ernesto Val­verde, del qual guarda molt bon record i li va dol­dre la seva des­ti­tució.

Però aquesta expli­cació a les dava­lla­des euro­pees no la troba Messi ni tam­poc cap dels altres impli­cats. Perquè, abans de mar­xar, Val­verde tam­poc va ser capaç de deta­llar-la. Pos­si­ble­ment en el seu inte­rior tots la saben però pre­fe­rei­xen guar­dar-se-la per a ells i no fer-la pública. Hi ha com una por atàvica a reconèixer el retrocés fut­bolístic que s’ha fet en els últims anys, camu­flant-ho amb dos títols de lliga que, si bé cal cele­brar i són motiu d’orgull, no poden emmas­ca­rar que les man­can­ces en el joc cada cop eren més evi­dents. I Messi, encara que hi passa molt per sobre, també ho admet en l’entre­vista. “No estem jugant bé.” Però aquest pro­blema no és d’aquesta tem­po­rada, sinó que ja s’arros­sega d’anys ante­ri­ors.

Segu­ra­ment aquest és el prin­ci­pal fac­tor pel qual el Barça ha dei­xat de ser favo­rit en la Cham­pi­ons. Perquè es va obli­dar de les for­ta­le­ses que el van fer gran i perquè es va dei­xar de tre­ba­llar amb el rigor neces­sari en aquesta direcció. Començant per la ban­queta i aca­bant per l’últim juga­dor de la plan­ti­lla. I això pro­voca ràbia i tris­tesa a parts iguals.