En el cas del coro­na­vi­rus Covid-19 notem com­por­ta­ments irra­ci­o­nals que tenen el seu ori­gen en la por de l’espècie humana al que li és des­co­ne­gut. És l’única raó que explica la reacció tan dife­ren­ci­ada res­pecte a una epidèmia de grip A com la que ens afecta cada hivern sense que con­fi­nem ciu­tats sen­ce­res, res­trin­gim viat­ges i sus­pen­guem o tras­lla­dem esde­ve­ni­ments. El coro­na­vi­rus té uns símpto­mes i una mor­ta­li­tat simi­lars als pro­ces­sos gri­pals, però és un virus nou, no tenim vacuna i, per tant, estem sen­si­bi­lit­zats a l’estat d’alarma gene­rat des de la Xina, el focus ori­gi­nal d’una malal­tia que, fora de per­so­nes amb pato­lo­gies res­pi­ratòries, és majo­ritària­ment benigna.

En qüesti­ons de salut pública val més estar alerta i no fer broma, però tam­poc convé fomen­tar el pànic. Se sus­pe­nen par­tits de fut­bol a Itàlia, es tras­lla­den par­tits de l’Euro­lliga feme­nina de bàsquet –amb un con­flicte a la vista–, al Japó tan­quen els esta­dis tres set­ma­nes... Són deci­si­ons con­jun­tu­rals i locals pen­sa­des per fre­nar els con­ta­gis però que ser­vi­ran de poc perquè si el 80% d’infec­tats no mani­fes­ten cap símptoma, tots es con­ver­tei­xen en pro­pa­ga­dors sense saber-ho. Que a cinc mesos dels Jocs de Tòquio s’accepti com a nor­mal par­lar d’una hipotètica afec­tació –ni que sigui per des­men­tir-la– és tan des­pro­por­ci­o­nat que l’únic efecte que té és con­tri­buir a la histèria gene­ral. A més, els Jocs són a l’estiu i si el Covid-19 és esta­ci­o­nal com la grip, al juliol hau­ria d’haver des­a­pa­re­gut de l’hemis­feri nord.