‘Bartogate’

Necessària pre­cisió, d’entrada: Bar­to­gate, no Barçagate. El club queda per sobre dels seus ges­tors. Cal dis­so­ciar gespa de des­patx, sobre­tot en la prèvia del matx d’avui. Han sor­tit qua­tre juga­dors a quei­xar-se de la pla­ni­fi­cació i l’equip afronta el par­tit cab­dal de la lliga aga­fat amb pin­ces. Hores bai­xes per a amb­dues super­potències al camp, però això no pot tapar la mag­ni­tud de l’escàndol. És ine­lu­di­ble donar expli­ca­ci­ons públi­ques sense demora i evi­tar que Mas­fer­rer quedi com a únic cap de turc. El pre­si­dent conei­xia el con­tin­gut dels infor­mes? No n’hi ha prou pro­me­tent audi­to­ries, deman­des o assem­blees per un Espai Barça dis­pa­rat de pres­su­post que que­den ajor­na­des a mesura que passa el temps i s’esmor­te­eix la nova tem­pesta. La gra­ve­tat de la crisi con­ti­nua in cres­cendo. Així, sabem que I3 Ven­tu­res també havia tre­ba­llat per a Soci­e­tat Civil Cata­lana escam­pant por­que­ria en con­tra del procés. No costa gaire ende­vi­nar qui és el tre­ba­lla­dor del club vin­cu­lat a Soci­e­tat Civil Cata­lana, ni conèixer quina vice­pre­si­denta del PP movia fils en aquesta guerra bruta con­tra la diver­si­tat democràtica. No val ni con­sola reduir-ho tot a l’absurd que torni a ser la pilota, no ja Messi, qui els salvi la cadira d’una acu­mu­lació d’erra­des que cla­men al cel. És d’una opa­ci­tat imper­do­na­ble que des­co­ne­guem el destí de paga­ments infe­ri­ors als 200.000 euros al·legant que no estan fis­ca­lit­zats per audi­to­ria. Pot­ser ens enduríem més d’una sor­presa per la nega­tiva d’esbri­nar qui­nes arbi­tra­ri­e­tats, de tota mena i volada, es couen en certs des­pat­xos del Camp Nou. El Barça –obli­dem la seva con­dició d’enti­tat pri­vada– té l’obli­gació d’acla­rir quins depar­ta­ments van pagar a escot la fac­tura d’aquesta empresa espe­ci­a­lit­zada en difa­ma­ci­ons. Algun dia, de pas­sada, si el peri­o­disme vol fer honor a la seva essència, conei­xe­rem la raó de pagar for­tu­nes per mit­ja­nies o si els para­di­sos fis­cals tenen pro­ta­go­nisme en ope­ra­ci­ons que –un altre exem­ple sag­nant– acon­se­guei­xen l’increïble per­cen­tatge de no fit­xar ningú amb talent sufi­ci­ent per pujar al pri­mer equip en 46 intents com­pu­tats.

La inca­pa­ci­tat en la gestió no pot que­dar empa­rada per una engi­nye­ria finan­cera que asso­leix el pro­digi de dis­fres­sar un deute camí de paorós per pre­sen­tar min­sos superàvits en el tan­ca­ment de cada tem­po­rada. Fa anys que arros­se­guem evidències de declivi i no queda dem­peus ni la dig­ni­tat democràtica d’exi­gir dimis­si­ons o pre­sen­tar-les, no fos cas que el cas­tell de car­tes enlai­rat se’ls esmi­coli amb estrèpit. Bar­to­gate i, en defi­ni­tiva, volen que no passi res. Una més a tapar. N’hem vist de tots colors i de ben gros­ses fins ara i ho anem engo­lint tot, com si només volguéssim com­pro­var on queda el límit de tan ina­ca­ba­ble pap. Aquells que només volen fut­bol hau­rien de recor­dar que la plan­ti­lla més cara del món no dis­posa ni d’onze ele­ments amb garan­ties per for­jar un equip a l’altura del que s’espera del Barça. No arriba, diu Messi, per gua­nyar la Cham­pi­ons, prova irre­fu­ta­ble d’una pla­ni­fi­cació i una inversió cala­mi­to­ses. Els resul­tats han aguan­tat el club aquests dar­rers anys, ana­litza Piqué. I no ens podem que­dar de braços ple­gats en espera d’unes expli­ca­ci­ons que mai no arri­ben. És el pas previ a la impres­cin­di­ble con­vo­catòria d’elec­ci­ons anti­ci­pa­des. Per a bé del Barça, això no s’aguanta més. Into­le­ra­ble.