Fa cinc anys que el Barça va guanyar la seva novena copa d’Europa d’handbol i des del 2016 tots els intents per recuperar-la s’han estampat contra els rivals. Aquest és el gran repte de la temporada, i gairebé el que justifica l’existència d’un equip diabòlicament competitiu posat en mans de Xavi Pascual. Perquè els títols estatals es donen per descomptats, amb tota la càrrega d’injustícia que això implica. A l’Asobal el Barça transita imbatut després de 19 jornades, guanya els seus partits per una diferència mitjana de més de 13 gols i n’anota 38,4 per partit, quan el segon millor atac es queda en 31,4. La lliga caurà quan toqui, però anirà al sarró. Aquesta és la realitat de l’handbol a l’Estat, que el cap de setmana vinent viurà la copa del Rei, un torneig que pot permetre al Barça obrir la vitrina per cinquena vegada després de les supercopes catalana i espanyola, la copa Asobal i la Superglobe.

En la Champions, dos partits separen el Barça de la final a quatre. El rival sortirà dels vuitens entre el Flensburg i el Montpeller. Als alemanys el Barça ja els ha guanyat dos cops en la fase regular (27-34 i 31-27), dues de les sis derrotes que han encaixat, que són unes quantes. El Montpeller ha perdut cinc partits i ha estat l’equip menys golejador del grup B. Només el Kiel ha ofert prestacions comparables a les d’un Barça que busca el set de set que li permeti entroncar amb els millors anys del dream team, a finals del segle passat, quan va guanyar quatre copes d’Europa seguides.