Amb la Champions encarrilada però marcada pel temor que Messi tingui raó i que un equip més fet que el Nàpols sigui un obstacle insalvable, és una realitat inqüestionable que l’objectiu raonable de la temporada del Barça ha de ser la lliga. Sis dies després del recorregut en declivi pel clàssic, els blaugrana tornen a escena al Camp Nou amb la necessitat de posar fets sobre la gespa. Fets, victòries, una rere l’altra. És la manera de guanyar la lliga contra un Madrid que en la Champions encara té menys expectatives que els de Setién i que, per molt que guanyés el clàssic, és un equip amb moltes limitacions.

Ha arribat un punt que al Barça ja no se li exigirà tant l’estil com el resultat. L’estil ja el va mostrar en la primera part al Bernabéu i no n’hi va haver prou ni per marcar. L’evidència que estem davant d’un període de transició al final d’un cicle de domini es va imposant com una llosa, i el principal marge d’intervenció en aquesta fase es redueix a retallar-ne els terminis.

Mentre el Barça es reconfigura, no es pot permetre desaprofitar cap circumstància mínimament favorable. Com que el Madrid visqui un període de poca exuberància tan palpable. Com el fet que el rival d’avui, la Real Sociedad, visitarà el Camp Nou en plena ressaca després d’haver-se classificat per a una final de copa, 32 anys després. Una final que a l’equip basc sí que li soluciona la temporada i li dona accés a una supercopa que també li resoldrà l’economia.