Amb la Cham­pi­ons encar­ri­lada però mar­cada pel temor que Messi tin­gui raó i que un equip més fet que el Nàpols sigui un obs­ta­cle insal­va­ble, és una rea­li­tat inqüesti­o­na­ble que l’objec­tiu rao­na­ble de la tem­po­rada del Barça ha de ser la lliga. Sis dies després del recor­re­gut en declivi pel clàssic, els blau­grana tor­nen a escena al Camp Nou amb la neces­si­tat de posar fets sobre la gespa. Fets, victòries, una rere l’altra. És la manera de gua­nyar la lliga con­tra un Madrid que en la Cham­pi­ons encara té menys expec­ta­ti­ves que els de Setién i que, per molt que guanyés el clàssic, és un equip amb mol­tes limi­ta­ci­ons.

Ha arri­bat un punt que al Barça ja no se li exi­girà tant l’estil com el resul­tat. L’estil ja el va mos­trar en la pri­mera part al Ber­nabéu i no n’hi va haver prou ni per mar­car. L’evidència que estem davant d’un període de tran­sició al final d’un cicle de domini es va impo­sant com una llosa, i el prin­ci­pal marge d’inter­venció en aquesta fase es redu­eix a reta­llar-ne els ter­mi­nis.

Men­tre el Barça es recon­fi­gura, no es pot per­me­tre des­a­pro­fi­tar cap cir­cumstància mínima­ment favo­ra­ble. Com que el Madrid vis­qui un període de poca exu­berància tan pal­pa­ble. Com el fet que el rival d’avui, la Real Soci­e­dad, visi­tarà el Camp Nou en plena res­saca després d’haver-se clas­si­fi­cat per a una final de copa, 32 anys després. Una final que a l’equip basc sí que li solu­ci­ona la tem­po­rada i li dona accés a una super­copa que també li resoldrà l’eco­no­mia.