El 26 de febrer la conselleria de Salut va anunciar en una roda de premsa multitudinària que s’havia detectat el primer cas de coronavirus a Catalunya però que no calia que ens preocupéssim gaire perquè era una dona que havia estat a Itàlia. Dues setmanes després anem cap als 200, n’hi ha centenars més que no saben que el tenen, hi ha tres morts, el virus circula lliurament, casos greus als hospitals, les trucades al 061 estan fora de control i ara mateix no hi ha capacitat per fer controls a l’àmplia majoria dels ciutadans que presenten símptomes.

Abans que s’anunciés aquest primer cas a Catalunya els tècnics sanitaris de la Generalitat havien assegurat que no hi havia cap motiu científic per a l’ajornament del Mobile a Barcelona, tot i que alguns experts sense vincles polítics –el que més ha encertat què passaria exactament és l’infectòleg Oriol Mitjà– demanava precisament evitar ja en aquell moment els grans esdeveniments i limitar la circulació de persones amb les zones de risc, començant per Itàlia. En resum, prendre mesures poc populars que haurien generat certa alarma. Una alarma que, vist com han anat les coses, calia generar des del principi per conscienciar del problema. I en canvi es va fer exactament el contrari. Aquí no passa res. Tots tranquils. Són casos puntuals. Els tenim controlats. Els tècnics en saben més que ningú, etc. S’acusa encertadament alguns mitjans de comunicació televisius de fer-ne un gran massa, però també s’ha d’acusar alguns responsables polítics i sanitaris de prendre la crisi a la lleugera.

Ara ens hi posem seriosament, però segurament tard i malament. L’esport n’és un dels principals exemples. En una situació com aquesta el model a imitar és el xinès, que va decidir suspendre totes les competicions esportives des que es van començar a detectar casos. Que no hi hagi lligues de futbol o bàsquet no és precisament una mesura extrema, com les que va aplicar el règim comunista a Wuhan, però sí que és un senyal a la població que la lluita contra aquesta epidèmia o pandèmia (al gust del consumidor) no és cap broma. És absurd, en aquest sentit, que encara hi hagi competicions com la 1a o la 2a que no facin el mateix i es juguin grans partits a porta tancada per protegir espuris interessos econòmics mentre en alguns països confinen cada vegada més gent, tanquen escoles, universitats i teatres i cancel·len fires, festes, trobades o qualsevol manifestació perquè saben que les pèrdues econòmiques d’ara n’evitaran de futures i de molt més greus si el contagi és massiu.

Probablement amb la suspensió de totes les competicions esportives del país de totes les categories durant els caps de setmana vinents no n’hi haurà prou per frenar el contagi i caldrà tancar també les escoles i prohibir més esdeveniments. La circulació amb Madrid, el focus més rebel de la infecció, per totes les vies hauria de ser posada en quarantena, però això ja son paraules majors.