L’esport patirà els efec­tes de l’epidèmia de Covid-19. Cer­ta­ment a dues velo­ci­tats. No tant en el ter­reny de l’acti­vi­tat física indi­vi­dual com en la com­pe­tició pura i l’espec­ta­cle espor­tiu. De moment, els expe­di­ents de regu­lació tem­po­ral d’ocu­pació, pre­sen­tats per gai­rebé tots els clubs de tots els esports i de tots els nivells com­pe­ti­tius, són la con­seqüència lògica i ine­vi­ta­ble de la cai­guda en picat de tots els ingres­sos d’explo­tació de les enti­tats que gas­ten en com­pe­tició.

Tot­hom ha de pro­cu­rar pels seus interes­sos indi­vi­du­als, però aquesta legi­ti­mi­tat no ha de ser incom­pa­ti­ble amb una presa de consciència que s’ha de sacri­fi­car més qui més té. No es poden enten­dre les reticències d’alguns juga­dors de sala­ris astronòmics i dels seus entorns. Ja fa de mal empas­sar que l’espor­tista que cobra menys de qual­se­vol secció del Barça –per esmen­tar el club més dimen­si­o­nat– s’hagi de reta­llar el mateix 70% del sou que les mega­es­tre­lles com per, a més, haver de supor­tar els peròs d’alguns. Tras­lla­dat a un entorn més gene­ral, és com si el sec­tor ban­cari –res­ca­tat amb 60.000 mili­ons d’euros el 2008– es negués a rever­tir part dels seus bene­fi­cis actu­als en la reac­ti­vació de l’eco­no­mia, de les empre­ses i del con­sum fami­liar quan sor­tim d’aquesta crisi. Seria –o serà– into­le­ra­ble.

L’ERTO és una mesura d’auto­pro­tecció per al sec­tor men­tre no sap –no sabem– quanta claror veu­rem al final. Sense capa­ci­tat finan­cera, sense marge per endeu­tar-se i sense saber si hi haurà aju­des a fons per­dut per reflo­tar, les pers­pec­ti­ves ja són dures. Si, a més, no es fa res per pal·liar les pèrdues d’aquest exer­cici –i l’ERTO va d’això– sim­ple­ment no hi ha pers­pec­ti­ves.

Enmig del diluvi hi ha, però, un club dels més potents que sem­bla que no s’esquitxa. El de sem­pre, el Madrid. A més, en pre­su­meix. El seu pre­si­dent és deep state, ja està tot dit. Una prova més del mèrit que té gua­nyar-lo al camp.