Posar en valor el que és essen­cial i rela­ti­vit­zar tot allò secun­dari és una de les mane­res més òbvies de demos­trar la cate­go­ria per­so­nal de cadascú. Volent o sense voler, Ante Tomic acaba de donar una lliçó de modals al col·lec­tiu d’espor­tis­tes reti­cents a for­mar part de la solució econòmica de la crisi del coro­na­vi­rus. Com si no anés amb ells, com si els seus sala­ris no sor­tis­sin de manera gai­rebé exclu­siva d’uns abo­na­ments, d’unes entra­des, d’uns patro­ci­nis i d’uns drets d’imatge seve­ra­ment cas­ti­gats per l’atu­rada gene­ral, hi ha espor­tis­tes que arron­sen les espat­lles i es reme­ten al seu con­tracte dient que si no ha diners a la caixa per causa de força major, no és el seu pro­blema.

Han estat qua­tre piu­la­des del pivot croat per cla­ri­fi­car l’afer de les fil­tra­ci­ons sobre el des­con­ten­ta­ment d’una part del pri­mer equip de bàsquet del Barça per una reta­llada que s’ha per­ce­but impo­sada. No és fàcil ges­ti­o­nar una con­tingència que s’abra­ona sobre un pres­su­post de 1.000 mili­ons. Qual­se­vol petita cai­guda per­cen­tual d’ingres­sos –i aquesta no ho serà– repre­sen­ten molts mili­ons. Per molts defec­tes que li tro­bem a com ho està ges­ti­o­nant el Barça, la con­dició humana ens remetrà a l’última de les qua­tre piu­la­des de Tomic, parau­les que hau­rien de retru­nyir com un mall en mol­tes consciències, i no pre­ci­sa­ment només d’espor­tis­tes: “Aquesta situ­ació difícil amb el coro­na­vi­rus ens fa part d’un equip molt més gran que el Barça de bàsquet, i per a algú que té la sort de gua­nyar tants diners no és cap acte heroic renun­ciar-ne a una part veient el que està pas­sant la gent que en gua­nya menys.” Poques vega­des un tuit pot fer posar ver­mell tanta gent.