El primer manament culer

Avui fa tres anys que ens va dei­xar un dels afi­ci­o­nats més emblemàtics del FC Bar­ce­lona: Jaume Llau­radó. Vice­pre­si­dent de l’enti­tat sota el man­dat de Joan Gas­part i can­di­dat a les elec­ci­ons de 2003, va des­ta­car per la seva con­tri­bució al foment del bar­ce­lo­nisme i de l’esport català amb múlti­ples ini­ci­a­ti­ves com el Fòrum Sami­tier o la Pla­ta­forma Pro Selec­ci­ons Espor­ti­ves Cata­la­nes.

Una de les pri­me­res ini­ci­a­ti­ves del Fòrum fou l’ela­bo­ració d’un decàleg bar­ce­lo­nista. Llau­radó va con­vi­dar a sopar un con­junt de peri­o­dis­tes i escrip­tors, entre els quals es tro­bava Vázquez Mon­talbán, per pro­po­sar-los par­ti­ci­par en un lli­bre on cadas­cun d’ells redactés un mana­ment culer per expli­car què era i en què con­sis­tia el fet de ser bar­ce­lo­nista (Decàleg del culé, Columna, 1992).

A Mon­talbán, un dels més pres­ti­gi­o­sos bar­ce­lonòlegs del moment, li va tocar obrir el lli­bre amb el pri­mer mana­ment: “el Barça és el nos­tre club”. Com no podia ser d’una altra manera, aquesta pri­mera pres­cripció reque­ria d’una pro­fessió de fe. L’escrip­tor bar­ce­loní –par­ti­dari de creure en el fut­bol més que no pas en l’amor, la política o la religió– no tingué cap recança en reconèixer que creia en Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón, la mítica davan­tera del Barça de les sis copes, l’equip de la seva infan­tesa.

Vázquez Mon­talbán dis­tin­geix entre la ins­ti­tució i l’equip a l’hora de valo­rar el sig­ni­fi­cat d’aquesta creença. En relació al club, afirma amb rotun­di­tat que “si s’és del Barça per la seva Història, s’assu­meix tot el que vol dir que el Barça és més que un club”. Un vin­cle que com­porta accep­tar el seu valor simbòlic naci­o­nal i reconèixer el fet dife­ren­cial català.

L’equip, en canvi, pot variar segons la memòria sen­ti­men­tal de cada afi­ci­o­nat, capaç de reci­tar una ali­ne­ació com­pleta sense equi­vo­car-se. Tan­ma­teix, més enllà de fílies o fòbies que sovint res­po­nen a aspi­ra­ci­ons par­ti­cu­lars, el pri­mer mana­ment culer obliga a assu­mir l’equip actual com “el nos­tre equip”. Fins i tot, accep­tant-lo en les der­ro­tes més dolo­ro­ses i inex­pli­ca­bles com les del Ben­fica, el Metz, l’Ste­aua o les eli­mi­na­ci­ons a les ron­des prèvies de la Copa d’Europa.

Això també implica llui­tar per evi­tar que el Camp Nou quedi envaït per la “immensa tris­tesa d’una cate­dral buida” quan es pateix una mala tem­po­rada. I, encara menys, dei­xar la militància bar­ce­lo­nista en mans de grups vio­lents que no pre­te­nen cus­to­diar una memòria sen­ti­men­tal sinó esbra­var-se.

En trac­tar-se d’una comunió més simbòlica que no pas per­so­nal, l’adhesió de l’afi­ci­o­nat no pot depen­dre d’una junta direc­tiva con­creta o d’un pre­si­dent deter­mi­nat. Mon­talbán pro­posa el man­te­ni­ment del com­promís amb el club quan hi ha un diri­gent con­trari a les pròpies idees com “una prova autèntica de per­ti­nença a una comu­ni­tat”. Així succeí als anys qua­ranta quan, mal­grat les impo­si­ci­ons del fran­quisme, s’incre­mentà el nom­bre de socis.

Final­ment, Vázquez Mon­talbán elo­gia el sen­tit ecumènic del bar­ce­lo­nisme i enco­ratja els seus segui­dors a fer apos­to­lat de la seva fe. Tan­ma­teix, fa una reco­ma­nació i un adver­ti­ment en relació al procés de glo­ba­lit­zació. Per tal que la iden­ti­fi­cació amb el Barça pugui anar més enllà d’una nació o d’una xarxa de penyes dis­per­ses per la geo­gra­fia d’un Estat, con­si­dera neces­sari “tenir cura de les for­mes i del fons de l’expressió del seu credo”. Però, per damunt de tot, cal evi­tar la con­versió de la ins­ti­tució en una Soci­e­tat Anònima Espor­tiva sot­mesa a interes­sos ocults, un fet que supo­sa­ria “una des­vir­tu­ació del club supe­rior a la que podria repre­sen­tar per­dre la cate­go­ria a la Lliga”.

Tot i els incomp­ta­bles títols acon­se­guits pel Barça en els dar­rers trenta anys, la mul­ti­pli­cació del nom­bre d’afi­ci­o­nats arreu del pla­neta, els mili­ons de segui­dors a les xar­xes soci­als i el seu atrac­tiu publi­ci­tari, figu­res com Vázquez Mon­talbán i Jaume Llau­radó ens recor­den la neces­si­tat de pre­ser­var el bar­ce­lo­nisme iden­ti­tari. Dos grans culers que van ser fidels al seu club i al seu equip “en la pobresa i en la riquesa, en la salut i en la malal­tia” i for­men part de la comunió dels sants d’una església bar­ce­lo­nista “que no per ser metafòrica deixa de ser menys exis­tent”.