Ni la meitat del trajecte

Hem pas­sat tres set­ma­nes de con­fi­na­ment, més supor­ta­bles per a alguns, una eter­ni­tat per a molts, pot­ser per la majo­ria. No tot­hom té un pati, una eixida, un jar­di­net, ni tan sols una ter­rassa on fer diu­menge de tant en tant ros­tint unes boti­far­res en una bar­ba­coa més o menys regla­mentària. L’espor­tista dis­ci­pli­nat segueix les pau­tes que li pro­por­ci­ona el seu entre­na­dor, però la resta de la ciu­ta­da­nia exhi­beix majo­ritària­ment algun quilo que ha com­prat en aquest 21 dies men­tre es pre­gunta què serà del seu salari, de la seva feina. Això, qui encara s’ho pot pre­gun­tar perquè la con­serva.

Amb l’estat d’alarma a punt de ser pror­ro­gat per segona vegada, la pers­pec­tiva més objec­tiva de què dis­po­sem és que el cri­teri de con­fi­na­ment es man­tindrà com a mínim –i cal subrat­llar aquesta aco­tació tem­po­ral– tres set­ma­nes més. Tenim tants dies de res­tricció a davant com els que hem dei­xat enrere, amb l’estrès psi­cològic que repre­senta la suma de dies entre qua­tre parets i la constància cada dia més estesa que hi ha vícti­mes en l’entorn per­so­nal de cadascú. I quan es rela­xin les res­tric­ci­ons, tor­nar a la nor­ma­li­tat ni serà prémer l’inter­rup­tor de la llum.

No hi ha con­sells màgics perquè cada per­sona i les seves cir­cumstàncies defi­nei­xen un món par­ti­cu­lar. Si de cas, n’hi ha una reco­ma­nació uni­ver­sal, que no falla: si no es pot sor­tir al pati, s’ha de poder res­pi­rar pro­fun­da­ment a dins de casa. I per omplir els pul­mons d’aire no hi ha res millor que fer algun esforç físic. Sem­pre és pre­fe­ri­ble que els quilòmetres els recor­rin les cames i no les cabòries. Que en situ­a­ci­ons com la d’ara en fan, i molts. Salut i paciència.