Per motius diver­sos, a Josep Maria Bar­to­meu li han ple­gat cinc vice­pre­si­dents des del 2015, pràcti­ca­ment tots amb un ele­vat pes específic. En cap d’aquells moments, però, ni tan sols amb motiu del crític 1 d’octu­bre del 2017, s’havia estès la sen­sació de crisi que sobre­vola el Camp Nou després de la dimissió dijous dels dos vice­pre­si­dents i els dos direc­tius als quals Bar­to­meu havia dema­nat la renúncia –i dos més de pro­pina– a les quals s’ha d’afe­gir l’acu­sació d’Emili Rou­saud, clara i rotunda, però sense noms.

Les cir­cumstàncies comu­ni­ca­ti­ves que han acom­pa­nyat cada cas pro­por­ci­o­nen infor­mació valu­osa per cali­brar la gra­ve­tat de cada moment. En les cinc renúncies ante­ri­ors, la ini­ci­a­tiva va par­tir dels afec­tats i ni en els casos de dis­crepància pública es va estri­par cap carta. La diferència amb la crisi de Set­mana Santa és subs­tan­cial. Ara, la tri­tu­ra­dora, l’ha enge­gat Bar­to­meu, però el cap visi­ble dels afec­tats, Emili Rou­saud, ha pro­ta­go­nit­zat una immo­lació gens paci­fista. De ple­gar par­lant de cor­rupció se’n diu morir matant.

El res­sen­ti­ment que es pot pres­su­po­sar a qui havia de ser el can­di­dat de con­tinuïtat en les elec­ci­ons no és causa sufi­ci­ent per no anar al fons de les seves acu­sa­ci­ons. Es va pagar 1 milió d’euros a i3 Ven­tu­res per una feina que es pot taxar objec­ti­va­ment en una cin­quena part? Es van tros­se­jar les fac­tu­res per evi­tar el pas per comis­si­ons de con­trol? Qui és, real­ment, la X d’aquesta història tru­cu­lenta? Si l’audi­to­ria encar­re­gada a Price Water­house Coo­per no dona res­pos­tes inequívoques a aquests inter­ro­gants, i a algun altre, de poc hau­ran ser­vit dos mesos d’espera.

Sense cap volun­tat de donar ni sos­treure la raó a ningú, és una evidència que quan Bar­to­meu perd la con­fiança en qua­tre direc­tius té l’obli­gació de relle­var-los de les seves atri­bu­ci­ons i ha de fer el pos­si­ble perquè dei­xin la junta. Al Barça, li queda, en teo­ria, un any llarg fins a les pròximes elec­ci­ons i la pri­mera res­pon­sa­bi­li­tat del pre­si­dent, per ordre cro­nològic, és tenir un equip direc­tiu cohe­si­o­nat i que tre­ba­lli en la mateixa direcció. Errònia o no, això ja ho diri­mi­ran els meca­nis­mes exis­tents i, per sobre de tot, les elec­ci­ons. Esta­tutària­ment, el club podria con­ti­nuar fins al final del man­dat amb el pre­si­dent i la junta de 12 direc­tius que li ha que­dat. Ara bé, la pèrdua de con­sistència que ha patit la direc­tiva amb les sis dimis­si­ons de dijous jun­ta­ment amb les renúncies al llarg dels anys, l’ha lami­nat tant que costa ima­gi­nar un any sen­cer sense incor­po­ra­ci­ons de pes.