Abans que pogues­sin aca­bar la pri­mera tem­po­rada amb l’Atlético, la gui­llo­tina de l’Enric VIII de Mar­be­lla va fer rodo­lar a la riba del Man­za­na­res caps il·lus­tres com Arrigo Sacchi, Cesar Luis Menotti, Javier Cle­mente, Pacho Matu­rana, Clau­dio Rani­eri, o Ron Atkin­son. Tots ells, reco­ne­guts arreu pel seu pal­marès irre­fu­ta­ble, for­men part dels qua­ranta entre­na­dors uti­lit­zats pel Robes­pi­erre del Cal­derón que con­tem­plava les exe­cu­ci­ons remu­llat a un jacuzzi on sobre­sor­tia la seva panxa men­tre abraçava pits de sili­cona deco­rats per biqui­nis mini­ma­lis­tes. Era l’Espa­nya dels noranta, la del ter­ro­risme d’estat del PSOE i l’arri­bada dels fills del règim al poder, la del con­cert de Marta Sánchez a Abu Dhabi per fer bave­jar les tro­pes, la dels sos­te­ni­dors al cap de Jesulín men­tre aquest brin­dava el brau a Belén Este­ban, la de Paco Lobatón i Nie­ves Her­rero, i la dels pre­si­dents lati­fun­dis­tes com Men­doza, Nuñez, Lopera, Caneda, Ruiz Mateos, Cuer­vas, i un Gil que es movia com mai en aquest ambi­ent d’homes amb ame­ri­cana cor­rupta i ànima del Buscón de Que­vedo.

Així doncs, enmig d’aquest entorn de Ber­lan­gas de cartró pedra, arribà a la ban­queta de l’Altético un serbi de verb sobri allu­nyat de la gran­di­loqüència del mas­cle alfa de la llotja: Rado­mir Antic. Ell, sense pre­ten­dre ser un pro­feta del fut­bol, va ves­tir un equip de juga­dors allu­nyats dels flai­xos estre­llats de l’època: Cami­nero, Vizcaíno, Sime­one, Pan­tic, Penev, Geli, Roberto i Molina, apun­ta­lats això si per un Kiko que tenia l’aurèola de siba­rita amb la pilota als peus. Van gua­nyar la lliga i la copa amb auto­ri­tat, ges­tant un èxit curt en el temps però perenne en la memòria dels espec­ta­dors, i és que Antic va tenir el mèrit de dur a la glòria un equip mal­trac­tat pels seus pro­pis fan­tas­mes, i a més, ho feu doble­gant l’estil his­triònic de l’home espa­ter­rat a la banyera de bom­bo­lles. Va durar tres anys al Cal­derón i junt amb Luis Ara­gonés, fou l’únic capaç d’estar més d’una tem­po­rada al càrrec amb Gil a la zona noble i també, de sal­var el Barça quan estava al llin­dar de per­dre el tro­feu de ser l’únic equip que mai ha dei­xat d’estar pre­sent a una com­pe­tició euro­pea. Gràcies mis­ter!