Locomotora alemanya

Per bé i per mal, l’Ale­ma­nya reu­ni­fi­cada ha estat el para­digma de la Unió Euro­pea en les últi­mes tres dècades. L’estratègia d’aus­te­ri­tat per sor­tir de la crisi finan­cera del 2008 es va impo­sar entre els socis i, si bé per als estats que es van pre­sen­tar amb els deu­res fets va ser pro­fi­tosa, per als menys apli­cats –com l’Estat espa­nyol– va con­ver­tir-se en un meres­cut llast. La crisi de la Covid-19, com que encara és més glo­bal i menys sec­to­rial, no deixa indemne ningú ni admet sor­ti­des locals. Però en tot cas, Ale­ma­nya ha tor­nat a ser un model a imi­tar en el trac­ta­ment de la pandèmia, en la pre­venció dels con­ta­gis.

Tot i que la rea­li­tat encara no ha res­plen­dit amb cer­tesa, Ale­ma­nya no ha estat la porta d’entrada del coro­na­vi­rus a Europa. A Itàlia i a casa nos­tra sem­bla que s’havia mani­fes­tat abans. Mal­grat tot, quan enfo­quem la vista a l’esport, és la Bun­des­liga la pri­mera que s’ha atre­vit a des­con­fi­nar-se i a repren­dre una acti­vi­tat assu­mint l’esce­nari de risc més o menys con­tro­lat que hau­rem d’ento­mar tots men­tre no hi hagi vacuna ni trac­ta­ment.

El fut­bol ha tor­nat a Ale­ma­nya, després vindrà Por­tu­gal i, si Tebas sap ser creïble, el Barça, l’Espa­nyol i el Girona tor­na­ran a com­pe­tir el 12 de juny. A porta tan­cada i amb esce­nes alienígenes fins al març pas­sat. La represa té una part posi­tiva. Ens per­met anar recu­pe­rant velles emo­ci­ons –con­subs­tan­ci­als a la vida humana–, per­ce­bu­des de manera pecu­liar per culpa d’uns esta­dis buits, la fre­dor de la tele­visió –només els mit­jans que tenen drets audi­o­vi­su­als estan auto­rit­zats a entrar als esta­dis– i uns gols cele­brats de manera sui gene­ris.

La Bun­des­liga ha tor­nat... i que no marxi. Una segona atu­rada per culpa d’un repunt dels con­ta­gis entre els equips seria una catàstrofe per a la moral euro­pea i un indici que hi pot haver pandèmia per mesos. Perquè nova­ment Ale­ma­nya exer­ceix de loco­mo­tora per a la resta.