La pri­mera jor­nada de la nova Bun­des­liga ha estat el pri­mer pas per omplir un buit d’oci per­so­nal immens des de mit­jans de març. De moment, només per la tele­visió, un canal comu­ni­ca­tiu que no pot impe­dir la plena consciència que els esta­dis són buits (ben visi­ble), que es juga en silenci per molt que tec­nològica­ment es pugui sono­rit­zar i, sobre­tot, que els juga­dors es con­te­nen en les cele­bra­ci­ons. No tots, perquè l’impuls cap a fer pinya con­ti­nua sent molt intens, però les cele­bra­ci­ons en soli­tari o amb un sim­ple con­tacte d’avant­braços han estat majo­ritàries.

En pri­mer lloc, s’ha de poder qüesti­o­nar la neces­si­tat de no cele­brar col·lec­ti­va­ment els gols quan en el córners es con­ti­nua assis­tint al feno­men para­nor­mal que dos juga­dors ocu­pen el mateix espai que un. Aga­fa­des, estre­ba­des, con­tacte cons­tant... Però les cele­bra­ci­ons són moments icònics, d’explosió emo­ci­o­nal i, és clar, han de ser exem­plars perquè són les esce­nes que sem­pre sur­ten als resums.

Emoció, la clau del fut­bol, el para­digma. No hi ha esport sense emoció i ens venen mesos d’auto­cen­sura. Fa anys que l’esport espec­ta­cle té un com­po­nent tea­tral de grans dimen­si­ons que comença pels cres­cendo del so ambi­en­tal que des­pre­nen els afi­ci­o­nats, con­ti­nua per la tensió com­pe­ti­tiva al camp i té el clímax en les acci­ons que defi­nei­xen la victòria i la der­rota. Unes i altres emo­ci­ons es retro­a­li­men­ten, el que equi­val a dir que jugant en silenci la tensió com­pe­ti­tiva difícil­ment pot ser la mateixa.

Estem a les bece­ro­les, hem vist una sola jor­nada i Ale­ma­nya té un pres­tigi ben gua­nyat de ter­ri­tori dis­ci­pli­nat. Veu­rem quan es repren­guin altres com­pe­ti­ci­ons. Però d’aquí a uns mesos és pos­si­ble que algú s’atre­veixi a pro­po­sar una tesi sobre els efec­tes dels esta­dis buits i de les menors descàrre­gues d’adre­na­lina sobre el ren­di­ment espor­tiu i segu­ra­ment n’obtindrà alguna con­clusió interes­sant.