OPINIÓ
Conselleria de l’Esport i l’Activitat Física, sí
Un dia o altre hi haurà eleccions al nostre país. I per això crec que és bo que comencem a preparar-ne els continguts. Des de l’àmbit del sector esportiu, hi ha una qüestió que caldrà acarar: continuar amb la mateixa organització actual o canviar-la.
Ho ha dit sempre que li han demanat, que no calia una conselleria d’Esports. Em refereixo a Josep Lluís Vilaseca, el primer secretari general de l’Esport de la Generalitat de Catalunya, del 1980 fins al 1995, posat en el càrrec per Jordi Pujol. Però d’aleshores ençà el panorama ha canviat molt, i és que probablement en la seva època no calia una conselleria, perquè tal com Vilaseca reblava, ser al Departament de la Presidència situava l’esport allà on es couen les decisions, o molt a prop del màxim poder, el del president. Però és clar, no tothom és Jordi Pujol, perquè ni Maragall ni Montilla, ni Mas ni Puigdemont no ho són, ni ara mateix Quim Torra, òbviament, com a persones, però tampoc en el terreny esportiu; ¿cal recordar l’anècdota repetida múltiples vegades que aquell Molt Honorable coneixia dades esportives locals que desconcertaven l’interlocutor en una visita presidencial que dugués a terme a qualsevol indret del país? És per això que ho dic. Maragall era l’olímpic, Montilla no sembla gaire esportista, no cal enganyar-se; Mas és el mariner, i Puigdemont va haver de batallar amb un altre esport, mentre que a Torra li està passant de tot i fins s’ha hagut de confinar pel coronavirus.
Dit això, actualment tothom reconeix que l’esport, hiperònim que també inclou l’activitat física (i així ho enllestim més ràpid) representa més del 2% del PIB. L’esport ja no són simplement els esportistes, els populars i els federats, sinó que hi ha molta pràctica física de molta mena, i també entitats amb voluntat d’obtenció de beneficis, i empreses de productes, de serveis, etcètera. I darrerament s’ha sentit el clam, per als pressupostos d’enguany, d’encabir-hi com a mínim l’1 per cent. Potser demanar el 2 per cent com el sector de la cultura no quedava bé. El cas és que els pressupostos estan aprovats, i que la partida finalment prevista és de 75 milions d’euros (això és agafant la dada global, sense més detalls, del portal de la transparència de la Generalitat; i la xifra ha de servir per als sous de personal i el manteniment de la secretaria general de l’Esport i l’Activitat Física i del Consell Català de l’Esport, diners per a l’INEFC, per al CAR, Equacat, per donar suport als clubs i les federacions esportives, ajudes per a les instal·lacions esportives i altres equipaments, per a programes com el Pla Estratègic de l’Esport Escolar a Catalunya, el Pla Estratègic de l’Esport Universitari a Catalunya, el Pla Nacional de la Promoció de l’Activitat Física, el Programa Dones i Esports, fomentar la pràctica de l’esport popular, Programa d’Alt Rendiment Esportiu Català, entre altres objectius i finalitats d’una bona llista...).
El cas és que potser més que anar demanant engrunes, unes partides que s’hauran d’anar lluitant any rere any, caldria una solució més estructural i que la diversitat de l’esport tingués com a referent i interlocutor el govern directament, perquè també tindria cadira –ara sí que toca, ja– allà on es couen i especialment es reparteixen els diners, que és a la taula on seuen tots els consellers i on de tu a tu amb el president i el vicepresident, ara mateix, poden anar articulant com s’han de destinar els impostos que els catalans hem de pagar (bé, la part dels impostos sobre els quals ens deixen decidir).
Sincerament, faria més patxoca veure Gerard Figueras com a conseller esbatussar-se amb algun col·lega per prestigiar l’esport amb una part més gran del pastís pressupostari, que no pas haver d’anar proposant i esperant la resulta de pidolar, en funció d’interessos no sempre compartits. Perquè, a més, la qüestió és ben senzilla: llevat del Departament d’Exteriors, per la seva pròpia idiosincràsia de context, tots els altres departaments tenen quantitats disponibles que superen amb escreix l’1 per cent reclamat com a gran millora.
Com deia, quan vinguin eleccions serà moment de tornar-ne a parlar. I que tota la capacitat que té l’esport d’estalvi sanitari, de valors socials integradors, de generació de pràctica col·laborativa i de superació personal, i d’altres virtuts que n’han estat cantades, es vegi recompensada, organitzativament i econòmica. Perquè invertir en esport surt a compte! No val a badar.