Ens estem acos­tu­mant peri­llo­sa­ment a pre­ses de posició de deter­mi­na­des ins­ti­tu­ci­ons del sis­tema judi­cial espa­nyol que sur­ten de tota lògica i que minen la seva cre­di­bi­li­tat i, per extensió, la d’un estat més que des­pres­ti­giat als ulls del món. L’afany maxi­ma­lista s’accen­tua quan l’inves­ti­gat té dimensió pública, com passa en l’entorn de l’esport. La fis­ca­lia és una d’aques­tes ins­ti­tu­ci­ons que genera con­trovèrsia. San­dro Rosell va pas­sar 604 dies en presó pro­vi­si­o­nal amb l’aqui­escència de Fis­ca­lia, que també va recórrer con­tra una abso­lució que tot­hom –fins i tot el tri­bu­nal– va tro­bar inqüesti­o­na­ble. Ara s’acar­nissa amb Sito Pons. El campió del món de moto­ci­clisme (com a pilot i com a pro­pi­e­tari d’equip) afron­tarà un judici amb una petició de fis­ca­lia de 24 anys de presó i 27 mili­ons de multa, per haver eva­dit pre­sump­ta­ment 2,7 mili­ons decla­rant que resi­dia fora de l’estat.

La fis­ca­lia, com a Minis­teri Públic, defensa l’interès de la comu­ni­tat i és el seu deure explo­rar els límits de tota con­ducta pre­sump­ta­ment delic­tiva. Però no es pot sos­treure als cri­te­ris de pro­por­ci­o­na­li­tat i al sen­tit comú. Sito Pons no ha comès delic­tes de sang ni repre­senta cap amenaça per a la segu­re­tat de ningú. A banda de les con­si­de­ra­ci­ons que pugui merèixer una petició de multa de 10 vega­des la quan­ti­tat pre­sump­ta­ment defrau­dada, dema­nar-li una pena de presó molt supe­rior a les que és pròpia dels homi­ci­dis i fins i tot d’alguns assas­si­nats és, a més d’una incon­gruència, un acar­nis­sa­ment. I rebrega encara més la imatge de la ins­ti­tució.

La fis­ca­lia encara no ha entrat al segle XXI. La pri­vació de lli­ber­tat hau­ria de con­tem­plar-se per a les con­duc­tes que cons­ti­tu­ei­xen un risc per a la segu­re­tat i la salut de les per­so­nes, dels béns públics i, com a màxim, per les que cau­sen l’elàstic con­cepte d’alarma social. I poca cosa més. Fèlix Millet no hi fa res a la presó. La seva pena hau­ria de con­sis­tir en la devo­lució dels fons saque­jats al Palau de la Música i la multa cor­res­po­nent. Per als ano­me­nats delic­tes de coll blanc, la res­ti­tució de les quan­ti­tats dis­po­sa­des de manera il·legítima hau­ria de ser l’objec­tiu, i en la majo­ria de casos, enviar el con­dem­nat a la presó és la manera més segura de no acon­se­guir-ho.