Per a un espor­tista pro­fes­si­o­nal, tres mesos sense con­tacte amb la com­pe­tició deixa marca. I en l’últim mes, quan els juga­dors han tor­nat als entre­na­ments, tam­poc és que hagin pogut fer molts par­ti­dets. Impre­ci­si­ons, falta de con­tinuïtat en el joc, falta de tacte amb la pilota, són efec­tes habi­tu­als i hau­ran de pas­sar un parell de jor­na­des perquè la per­cepció de nivell fut­bolístic millori.

Mal­grat tot, la rea­pa­rició del Barça ha guar­dat cor­res­pondència amb el que es trans­me­tia des del des­con­fi­na­ment. Un equip acti­vat, amb con­tinuïtat en mol­tes fases i amb pressió alta per atro­pe­llar a esto­nes el Mallorca i amb capa­ci­tat per ges­ti­o­nar els moments de cres­cendo del rival. Fa més l’efecte que els juga­dors estan des­can­sats sobre­tot men­tal­ment. Bon senyal.

En tot cas, fut­bol i sen­sa­ci­ons no tenen per què anar aga­fats de la mà. L’exem­ple és l’Espa­nyol, que va atu­rar-se en un moment de depressió i ha tor­nat amb una expressió d’esta­bi­li­tat des­co­ne­guda, com si la mot­xi­lla de cuer s’hagués que­dat a l’última estació del març. L’equip d’Abe­lardo ha com­ple­tat una jor­nada rodona, amb el tri­omf con­tra l’Alavés –que no s’enga­nyi ningú, no tots els rivals juga­ran amb 10 tanta estona i no rema­ta­ran ni una sola vegada– i les der­ro­tes del Celta i el Mallorca. En un sol dia, la mei­tat de la feina feta.

El ter­cer equip català que tor­nava a l’escena, el Girona, no podia aspi­rar a cap altre resul­tat dife­rent del que ha obtin­gut al camp del Las Pal­mas. Un empat a res que no li és gens útil per a l’ascens directe i que l’aboca a mirar la pri­mera divisió a través de les eli­mi­natòries de pro­moció.