Massa sovint afers que es judi­ci­a­lit­zen aca­ben amb reso­lu­ci­ons que no s’ente­nen perquè el recor­re­gut pels jut­jats allu­nya la qüestió del seu fet nuclear i el supe­dita a aspec­tes for­mals. No ha estat el cas –de moment, perquè la sentència pot ser objecte de recurs– de la demanda de Ney­mar con­tra el Barça, al qual recla­mava 43,6 mili­ons per l’impa­ga­ment del segon ter­mini de la prima de reno­vació de con­tracte fins al 2021. El juga­dor, en canvi, mar­xava al PSG poques set­ma­nes després que el Barça li hagués blo­que­jat aquest segon paga­ment. Si l’objecte del con­tracte –que Ney­mar con­tinués al Barça fins al 2021– no es va com­plir, quina lògica té cobrar una prima de reno­vació, per molt que una inter­pre­tació de la lite­ra­li­tat per­metés recla­mar-la? Això, que ho entén tot­hom, ha reque­rit un trànsit per la pri­mera instància judi­cial de pràcti­ca­ment tres anys, que no són pocs. La sentència no només no estima la demanda del bra­si­ler, sinó que el con­demna a retor­nar 6,7 mili­ons al Barça, que també l’havia deman­dat.

Aquest peri­ple judi­cial s’ha super­po­sat amb l’intent per tor­nar a ves­tir de blau­grana l’astre cari­oca. Tot i l’enorme para­doxa que repre­sen­tava nego­ciar el seu retorn men­tre el juga­dor man­te­nia la demanda al jut­jat, va pesar més la volun­tat de refer el for­mi­da­ble tri­dent Messi-Suárez-Ney­mar i de com­plaure els desit­jos dels pesos pesants, davant la per­ple­xi­tat gene­ral.

Ney­mar no només no cobrarà, sinó que s’haurà de gra­tar la but­xaca. Si vol tor­nar, ha de ser per un preu lògic i havent fet prèvia­ment el gest que s’espera d’ell –però no tant dels seus asses­sors i repre­sen­tants–, renun­ciar a pre­sen­tar recurs. I si ha de tor­nar l’estiu del 2021 –aquest 2020 sem­bla impos­si­ble–, que el con­tracte inclo­gui clàusu­les específiques de bona con­ducta.