Àlex Palou, la nova baula catalana als EUA

Han pas­sat tres dècades des que l’enyo­rat Fermí Vélez va ser el pio­ner de l’auto­mo­bi­lisme català a fer les Amèriquez. Vélez, que havia des­ta­cat en mun­ta­nya –campió d’Espa­nya– i resistència –campió del món de la cate­go­ria C2 i quart a les 24h de Le Mans–, va demos­trar que un euro­peu podia gua­nyar els espe­ci­a­lis­tes ame­ri­cans en el seu ter­reny i va gua­nyar el cam­pi­o­nat IMSA ISC del 1995 abans de tor­nar a Europa.

Vélez va ser un dels ins­pi­ra­dors de la decisió d’Oriol Servià de sal­tar l’Atlàntic el 1998. Campió de la Indi Lights el 1999, l’incom­bus­ti­ble gironí –que demà fa 46 anys– con­ti­nua actiu a la Indy inten­tant fer rea­li­tat el repte de gua­nyar les 500 Milles d’Indi­a­na­po­lis després d’haver estat sub­campió el 2005 i amb una victòria i 19 podis. La cadena la con­ti­nua Àlex Palou que, amb 23 anys aca­bats de fer ha neces­si­tat només tres cur­ses per pujar al podi. Acon­se­llat per Servià, pilot d’un equip ben enca­mi­nat i amb un com­pany d’equip encara més jove al qual no s’ha de sot­me­tre, Palou és la il·lusió de futur d’un auto­mo­bi­lisme català que sem­pre, sense excepció, ha tin­gut pilots de gran talent però que mai –tot i opor­tu­ni­tats esporàdiques de Pedro de la Rosa o Marc Gené– han estat pilots titu­lars en equips que podien bri­llar en la màxima cate­go­ria. Oriol Servià, Dani Clos, Dani Jun­ca­de­lla, Miquel Molina, Jaume Alguer­su­ari –i uns quants més– van haver d’assu­mir més d’hora que tard que el seu futur pro­fes­si­o­nal no pas­sa­ria per la dis­ci­plina reina... a Europa. En la cate­go­ria estre­lla dels Estats Units, les por­tes s’obren de tant en tant, encara que els pro­gra­mes de for­mació de pilots que tants bons resul­tats han ofert durant les últi­mes dècades esti­guin ara en una letar­gia mani­festa per falta de pres­su­post.