Costa dis­tin­gir si la inter­venció de Leo Messi al final del par­tit és una reacció en calent –difícil de creure en un juga­dor amb 15 anys sent l’estre­lla mun­dial– o el punt de par­tida de la rege­ne­ració que neces­sita el Barça. La decadència que va endur-se Rijka­ard s’ha reproduït inequívoca­ment amb Setién –un actor invi­tat, de rebot, que no mereix ni l’1% de les crítiques que està rebent– i el pro­blema és que, amb una junta en l’últim any de man­dat, no és lògic espe­rar que es pugui encar­ri­lar en un estiu que, per les estre­tors intrínse­ques als comp­tes del club i pels efec­tes de la pandèmia, serà de tot menys con­ven­ci­o­nal.

Messi i la seva inter­venció al final del par­tit del Camp Nou han redac­tat la sentència de l’última resta de l’equip mera­vellós que ha lide­rat una dècada llarga del fut­bol mun­dial. Ell ha de ser l’últim a dei­xar l’empresa, però és llei de vida que més d’hora que tard se li aca­barà la corda. La resta de juga­dors d’aquesta gene­ració han de tenir un horitzó de relleu més a curt que a mitjà ter­mini, perquè l’esgo­ta­ment que exhi­bei­xen –car­re­gat de raons– és mani­fest.

Queda la Cham­pi­ons i tant de bo que sigui l’epíleg mera­vellós d’un equip ino­bli­da­ble. Però no s’hi pot comp­tar. El que s’ha de dema­nar és que la junta, a la qual li queda un any, pren­gui deci­si­ons que millo­rin el pre­sent però, sobre­tot, que no hipo­te­quin el futur espor­tiu i econòmic en nom d’una aposta curt­ter­mi­nista que habi­tu­al­ment està abo­cada al fracàs.