Prou que ha tar­dat el govern a pro­po­sar un nom per pre­si­dir Cir­cuits de Cata­lu­nya. Fa cinc mesos que Vicenç Agui­lera va dimi­tir i, tot i que pel mig hi ha hagut la fase més dura de la crisi sanitària, s’haurà de veure si la falta d’un repre­sen­tant ins­ti­tu­ci­o­nal tindrà alguna influència en el gran objec­tiu de país des que Andreu Mas-Colell es va convèncer que no havia de tan­car el cir­cuit de Bar­ce­lona-Cata­lu­nya: man­te­nir el con­tracte de la F-1, un esde­ve­ni­ment que per uns 10 mili­ons de mit­jana anual d’inversió pública ofe­reix un retorn d’uns 200 en forma d’impacte econòmic (amb 40 mili­ons d’IVA asso­ci­ats). Per alguna raó els alcal­des de la zona han aixe­cat sem­pre la vara en defensa de la ins­tal·lació.

Ara els nord-ame­ri­cans de Liberty hau­ran de par­lar amb Maria Tei­xi­dor i Josep Lluís San­ta­ma­ria enlloc de fer-ho amb Vicenç Agui­lera i Joan Font­serè. Enlloc està escrit que no puguin repe­tir els èxits dels seus pre­de­ces­sors. Pel bé del país, convé que sigui així i cal desit­jar-los sort i encert. Liberty (i Dorna, pro­mo­tor de MotoGP, no ho obli­dem) són grans cor­po­ra­ci­ons que tenen com a raó de ser l’explo­tació d’un negoci. I els nego­cis dema­nen garan­ties. Que l’ombra del rere­fons de pugna política plana sobre el nome­na­ment con­junt de pre­si­denta i direc­tor gene­ral no és un mis­satge que acom­pa­nyi posi­ti­va­ment un canvi d’inter­lo­cu­tors. La con­fiança és un actiu que es con­rea amb el temps, però els diners a sobre de la taula també hi aju­den molt.