El moment de treure’s l’espina

Aquest esprint final extem­po­rani de la Cham­pi­ons a l’agost té mol­tes pos­si­bi­li­tats de con­ver­tir-se en una caixa de sor­pre­ses. Ni el temps de pre­pa­ració, ni la tensió com­pe­ti­tiva, ni tan sols els juga­dors dis­po­ni­bles i el seu estat de forma no han de guar­dar relació amb el que hau­ria estat en el tri­mes­tre pri­ma­ve­ral, que és cap on enfo­quen la pre­pa­ració els autèntics aspi­rants a la Cham­pi­ons.

Un exem­ple claríssim és Luis Suárez. L’uru­guaià es va ope­rar del menisc a mit­jan gener i, sent la segona inter­venció, no es comp­tava amb ell per la lliga i ben jus­tet per la Cham­pi­ons. Però vet aquí que Suárez arriba sen­cer, recu­pe­rat i rodat en com­pe­tició a la tor­nada de vui­tens de la Cham­pi­ons i al que vin­gui a con­ti­nu­ació. El seu físic no és el de fa qua­tre o cinc anys. Només cal veure imat­ges de l’últim tri­plet blau­grana per ado­nar-se’n. Però l’ofici i la vora­ci­tat es man­te­nen intac­tes, i li con­ce­dei­xen una opor­tu­ni­tat –si no és l’última, de les últi­mes– per rubri­car un his­to­rial a l’abast només dels ele­gits.

En clau blau­grana, aquesta Cham­pi­ons també és una opor­tu­ni­tat de redempció per a Antoine Gri­ez­mann. No ha tin­gut les millors con­di­ci­ons per des­ta­car, el francès, en un Barça que no juga com l’Atlético ni per casu­a­li­tat i on hi ha un extra­ter­res­tre argentí que es mou per la seva mateixa zona d’influència. El llen­guatge cor­po­ral de Gri­ez­mann tam­poc l’ha aju­dat a empa­tit­zar. Però 15 gols no és cap xifra menys­pre­a­ble, i tam­poc ho són els esforços de Setién per fer-lo encai­xar amb Messi i Suárez. Un tri­dent que té qua­tre par­tits per redi­mir-se i esbor­rar la sen­sació de decepció que pre­do­mina en el bar­ce­lo­nisme.