El pit­jor que pot pas­sar quan hi ha un divorci és que els dos mem­bres de la pare­lla reac­ci­o­nin mala­ment, amb violència. Amb entesa sem­pre fa molt menys mal que si volen plan­xes i gani­vets. Hi ha mol­tes òpti­ques per ana­lit­zar la bomba que és el buro­fax de Messi però, en tot cas, si s’ha aca­bat, que s’enten­guin. Que Bar­to­meu assu­meixi que haurà estat el pre­si­dent que ha par­tit peres amb el millor juga­dor de la història, un fut­bo­lista irre­pe­ti­ble que ha ofert 16 tem­po­ra­des de glòria al club. I que Messi no per­sis­teixi en la lletgíssima via del buro­fax i enten­gui que per mar­xar ha de por­tar una oferta sobre la taula. Perquè el club, les seves jun­tes direc­ti­ves, li poden haver fallat no sent clars en els plan­te­ja­ments o no com­plint les pro­me­ses fetes, però per sobre de les direc­ti­ves hi ha el club i el bar­ce­lo­nisme, que si ja no es merei­xen que l’última imatge de Messi de blau­grana sigui la del ros­tre des­en­cai­xat pel 2-8 a Lis­boa, encara menys poden adme­tre que el mite fut­bolístic del segle XXI marxi d’una manera roïna, i encara menys amb liti­gis als jut­jats. Messi mereix ser recor­dat només pel que ha apor­tat al bar­ce­lo­nisme. De Figo només ve al cap el seu final.

El buro­fax de Messi posa entre les cor­des la junta i en par­ti­cu­lar Bar­to­meu, que fa anys que s’ha car­re­gat el club a l’esquena. El soci, el com­pro­mis­sari, el bar­ce­lo­nista, no vol que Messi deixi un munt de mili­ons al calaix –que d’altra banda, podrien aju­dar molt a equi­li­brar el pròxim exer­cici i evi­ta­rien que la junta hagués d’ava­lar–, el bar­ce­lo­nista vol que Messi sigui un juga­dor d’un sol club i que quan deixi el Barça, sigui per anar a jugar un o dos anys al seu Rosa­rio natal, no a retro­bar-se amb Ney­mar o Guar­di­ola. Avui, però, estem molt més a prop d’aquesta segona pos­si­bi­li­tat.

N’hi ha una ter­cera, que el buro­fax sigui una estratègia per forçar un canvi de rumb al club al preu d’obrir una crisi com fa anys que no es recorda. Que les elec­ci­ons no siguin al març sinó a l’octu­bre. A vega­des, de les grans sac­se­ja­des en sur­ten deci­si­ons estratègiques. És el moment d’envol­tar-se de gent que hi toqui i ana­lit­zar-ho amb cap serè. Ni un pre­si­dent ni un juga­dor –ni tan sols Messi– no poden estar per sobre d’un club, perquè ells pas­sen i el club roman. Però Bar­to­meu hau­ria d’apli­car la teo­ria del mal menor –perquè, de mal, n’hi ha, i no poc– i si arriba a la con­clusió que, dimi­tint, Messi s’ho podria repen­sar, fer l’últim favor al bar­ce­lo­nisme. Total, si no ho fa té garan­ti­des una assem­blea ingo­ver­na­ble, una moció de cen­sura que, amb Messi fora, seria gua­nya­dora i ves a saber si un ànim con­tumaç d’aixe­car totes les esto­res per part del seu suc­ces­sor. Avui, la crisi espor­tiva que adme­tia Bar­to­meu s’ha con­ver­tit en una crisi ins­ti­tu­ci­o­nal de gran mag­ni­tud.

Aca­bem amb Messi i amb les seves raons. El pri­mer que ha de fer és expli­car-se i fer-ho amb sin­ce­ri­tat. Els mili­ons de bar­ce­lo­nis­tes que l’ido­la­tren no merei­xen menys. El que ha trans­cen­dit fins ara és que l’argentí està molest perquè, en aquests anys de madu­resa, no l’han envol­tat d’una plan­ti­lla com­pe­ti­tiva per gua­nyar. Però també hau­ria d’enten­dre que, en part, ha estat per no moles­tar-lo pres­cin­dint de juga­dors que han estat grandíssims però que han entrat en declivi abans que ell i, quina casu­a­li­tat, són molt amics seus.