Men­tre Jorge Messi ulti­mava l’estratègia per reu­nir-se amb Bar­to­meu, Ivan Raki­tic ha pro­ta­go­nit­zat una sor­tida del Barça de gran cate­go­ria. com cor­res­pon a un juga­dor que ha estat fona­men­tal en la línia de l’equip que defi­neix més l’estil Barça –el mig del camp– i que deixa el club sent el quart forà amb més par­tits dis­pu­tats de blau­grana.

A Raki­tic, a més d’una con­tri­bució deci­siva a la con­se­cució de 13 títols encapçalats per la Cham­pi­ons de Berlín, se li ha d’agrair la sin­ce­ri­tat. Ha anat de cara sem­pre. Quan va recla­mar que no el trac­tes­sin com un sac de pata­tes i quan ha expres­sat amb el seu ros­tre una situ­ació que el dis­gus­tava, fos una subs­ti­tució en un par­tit, la pèrdua de pes en l’equip o les fil­tra­ci­ons que esta­ria ben vist que es busqués equip. Perquè el club ja l’havia posat en la rampa de sor­tida des de fa un parell d’anys. També era trans­pa­rent quan adme­tia que, sent blau­grana, por­tava el Sevi­lla al cor. Els sen­ti­ments no es poden evi­tar.

En el seu comiat, cap paraula agra, res­sen­tida o dis­so­nant, i segur que algun motiu tenia. Tot agraïments per sis tem­po­ra­des –el doble que al Sevi­lla– que segu­ra­ment mai hau­ria somiat poder viure i que en con­junt pesen més que els epi­so­dis pun­tu­als. Sos­pi­tar de la seva sin­ce­ri­tat queda fora de lloc perquè obli­ga­ria a fer-ho de qual­se­vol que obri la boca. També –com Messi– se’n va un any abans que s’acabés el seu con­tracte i, a diferència de l’argentí, marxa perquè no el volen i, mal­grat això, tot és elegància i espe­rit espor­tiu. Una acti­tud que hau­ria de ser font d’ins­pi­ració per a molts altres casos i que, d’altra banda, per­met tenir sem­pre les por­tes ober­tes.