El 30 de juliol de 1930 Joan Gam­per va deci­dir posar fi a la seva vida. Patia una pro­funda depressió. Va ser víctima dels estralls de la crisi econòmica del 1929 i cap de turc per la xiu­lada a l’himne espa­nyol al camp de Les Corts. Asset­jat per una greu crisi per­so­nal, el fun­da­dor del Barça se suïcidà. Durant molt de temps, aquest con­tro­ver­tit per­so­natge va ser con­dem­nat a l’oblit. Tan­ma­teix, després de dècades de silenci, el club va voler retre un meres­cut home­natge a una per­sona clau en la seva història. Així, l’any 1966 Enric Llau­det ins­tituí el Tro­feu Joan Gam­per per començar la tem­po­rada fut­bolística i Joan Laporta inau­gurà el 2006 la Ciu­tat Espor­tiva Joan Gam­per, on s’entre­nen tots els equips de fut­bol.

Per a molts culers, com Vázquez Mon­talbán, Gam­per es va con­ver­tir en un refe­rent del bar­ce­lo­nisme iden­ti­tari, sen­ti­men­tal i popu­lar. Al seu famós arti­cle “Barça!, Barça!, Barça!” s’hi refe­ria com un dels “mites de la Cata­lu­nya actual”, símbol de l’immi­grat que arrela en el més pre­gon del país fins al punt que, als anys 20, ningú no posava en dubte la seva cata­la­ni­tat. No obs­tant això, encara avui queda pen­dent un dar­rer reco­nei­xe­ment ins­ti­tu­ci­o­nal: posar el seu nom a l’estadi bar­ce­lo­nista. Una pro­mesa ajor­nada durant el fran­quisme perquè un estran­ger, suïcida, pro­tes­tant i ene­mic de la dic­ta­dura de Primo de Rivera no s’ade­quava al per­fil reque­rit pel règim.

Pri­mer es va acor­dar ano­me­nar-lo “Esta­dio del Club de Fútbol Bar­ce­lona”, una fórmula pro­vi­si­o­nal, neu­tra i asèptica, des­ti­nada a evi­tar polèmiques. Els afi­ci­o­nats, però, es refe­rien a l’estadi com el “camp nou”, en opo­sició al “vell” Les Corts. Vuit anys després, al 1965, es con­sultà els socis per deci­dir el nom ofi­cial. Ara bé, a l’enquesta no cons­tava el seu fun­da­dor. Les opci­ons con­ti­nu­a­ven sent prou neu­tres: Estadi del CF Bar­ce­lona, Estadi Barça i Estadi Camp Nou. Tot i ser la pri­mera opció la més votada, tant la premsa com els segui­dors bar­ce­lo­nis­tes con­ti­nu­a­ven refe­rint-se al feu culer com el “Camp Nou”.

Per això, l’any 2001, sota la pre­sidència de Joan Gas­part, es plan­tejà una altra con­sulta per ofi­ci­a­lit­zar de manera defi­ni­tiva el nom de l’estadi. Amb la democràcia espa­nyola con­so­li­dada no hi havia cap motiu per obviar la figura del seu fun­da­dor. Havia arri­bat el moment de res­ca­ba­lar el deute històric adqui­rit amb qui havia fet pos­si­ble l’existència del club i evi­tat la seva des­a­pa­rició en més d’una ocasió. El 10 d’abril els dia­ris dona­ven per fet que entre les alter­na­ti­ves hi cons­ta­ria el nom de Joan Gam­per. Sor­pre­nent­ment, l’endemà, la notícia era que final­ment només es podria triar entre “Estadi del FC Bar­ce­lona” o “Camp Nou”. Sem­bla ser que algu­nes enques­tes inter­nes anun­ci­a­ven la der­rota de Gam­per i la família no va voler que la seva figura quedés en entre­dit de nou dins del bar­ce­lo­nisme.

Vázquez Mon­talbán lamentà aquest canvi en el dar­rer moment i va recórrer al sen­tit de l’humor i la iro­nia per posar de mani­fest el seu males­tar. Esco­llir entre les dues pro­pos­tes finals supo­sava apos­tar per una impre­cisió cro­nològica –qua­ranta anys després l’estadi ja no era un camp nou– o una obvi­e­tat absurda a l’alçada de l’afir­mació “fut­bol es fut­bol”. Com a res­posta a aquest con­tra­sen­tit, pro­po­sava escriure en les pape­re­tes el nom de “Gam­per” o de “Sha­ron Stone”, un altre dels seus mites (“Adiós, Guar­di­ola; adiós, Joan Gam­per”, El País). La pèrdua dels refe­rents emblemàtics del club, com els juga­dors del plan­ter o el seu fun­da­dor, qüesti­o­nava que el Barça con­tinués sent “més que un club” (“El nou Barça”, Avui).

En un arti­cle publi­cat l’endemà de la mort de Ladis­lao Kubala, Vázquez Mon­talbán apro­fita per rei­vin­di­car Gam­per com un dels tres estran­gers de referència en la història del bar­ce­lo­nisme. Tan­ma­teix, lamenta que encara no havia rebut el reco­nei­xe­ment meres­cut donant-li nom a l’estadi (“Kubala, entre Gam­per y Cruyff”, El País, 2002). Amb l’elecció de Joan Laporta com a pre­si­dent i del fit­xatge de Ronal­dinho l’any 2003, l’escrip­tor bar­ce­loní recu­pe­rava l’espe­rança de poder ini­ciar una nova era on, fins i tot, l’estadi pogués ser reba­te­jat amb el nom de Joan Gam­per (“L’espe­rança”, Avui).

Posar el nom d’un estran­ger al Camp Nou podria con­ver­tir-se en una referència mun­dial per expli­car quina és la par­ti­cu­lar idi­o­sincràsia del Barça. Un club for­ta­ment iden­ti­fi­cat amb Cata­lu­nya, però a la vegada capaç d’inte­grar tot­hom qui ve de fora. Un mis­satge en con­sonància amb unes soci­e­tats cada cop més glo­ba­lit­za­des capaç d’atraure segui­dors d’arreu del món, una font d’ingres­sos cada cop més impor­tant. Ara que urgeix tro­bar una firma comer­cial per al cognom de l’estadi, seria el moment de recu­pe­rar el debat sobre el seu nom. La con­vo­catòria d’un nou referèndum per apro­var el finançament de l’Espai Barça pot ser una bona opor­tu­ni­tat per com­pen­sar el deute simbòlic con­tret amb Joan Gam­per. Una pro­posta en sin­to­nia amb un model de club, i de bar­ce­lo­nisme, que per­meti arti­cu­lar l’ima­gi­nari d’un país amb el repte d’un fut­bol espec­ta­cle, on solen ser més deci­sius els patro­ci­na­dors que no pas els afi­ci­o­nats (“Un pre­si­dente y una teoría”, El País, 2003).