Pogacar: la rebel·lió d’un post-adolescent

Estem habi­tu­ats a victòries de pilots de 16 i 17 anys en cam­pi­o­nats de moto­ci­clisme però quan es tracta de dues rodes pro­pul­sa­des per la força humana, l’edat dels ven­ce­dors tira cap amunt en tot el que sigui vol­tes de més de tres dies. En les grans cites, encara més. I en el Tour la con­junció d’estat de forma, experiència i equip arriba al punt cul­mi­nant. Fins avui. Tadej Poga­car, un jove eslovè que demà farà 22 anys, ha fet l’exhi­bició de ciclisme pur més des­a­com­ple­xat i domi­nant que es recorda al Tour en les últi­mes dècades, perquè les de Lance Arms­trong hem de men­ta­lit­zar-nos que eren men­tida i, per tant, no han exis­tit.

Poga­car ha dei­xat el ciclisme des­con­cer­tat i ha des­mun­tat en tres set­ma­nes totes les jerar­quies. El gran pilot pro­fes­si­o­nal, potes amunt. L’eslovè ha fet valer un físic de post-ado­les­cent –potent, fibrós però encara lleu­ger– i una capa­ci­tat de gestió inha­bi­tual en un cor­re­dor tan jove que, a més, no tenia el millor equip per aju­dar-lo i pro­te­gir-lo. Les seves victòries en dues eta­pes tan emblemàtiques com les que han aca­bat a Laruns i al Grand Colom­bier l’han cata­pul­tat.

Però el que per­du­rarà per sem­pre en els lli­bres del ciclisme és la mons­tru­osa con­tra rellotge d’ahir –on l’equip no intervé per res– amb final a La Planche des Belles Filles. 1:21 de diferència en 36 km res­pecte a un espe­ci­a­lista com Tom Dou­mou­lin és una mag­ni­tud gai­rebé tan enorme com els 1:56 sobre Pri­moz Roglic, que ja ensu­mava el tri­omf.

L’experiència de Poga­car en grans vol­tes es reduïa a la Vuelta 2019 (ter­cer). Sí que havia gua­nyat el Tour del Por­ver­nir (2018) però con­tra cor­re­dors joves. Aquest ha estat el seu pri­mer Tour, una ronda fran­cesa mar­cada per la Covid-19 en la qual hi havia absències nota­bles i presències de cor­re­dors aspi­rants al podi que han clau­di­cat perquè no s’han pogut posar en forma després del con­fi­na­ment. La seva irrupció ha estat la revo­lució més gran que ha vis­cut el ciclisme del segle XXI. Si man­te­nir-se és més difícil que arri­bar, aquest és ara el repte de Poga­car. Però l’exhi­bició que acaba de cul­mi­nar aquesta tarda a París té totes les carac­terísti­ques per poder jubi­lar una gene­ració sen­cera de ciclis­tes.

El Tour s’ha aca­bat. Feia patir que es pogués veure afec­tat per la pandèmia i, al cap­da­vall, no ha pas­sat res. I aquesta, trac­tant-se d’una cursa de la mag­ni­tud del Tour, amb tres set­ma­nes de com­pe­tició durant milers i milers de quilòmetres, és una victòria tan gran com la de Poga­car.