L’EDITORIAL
La realitat del Barça en el mercat
Ni un reforç. El Barça ha tancat el mercat d’estiu sense cap de les dues incorporacions que aspirava a concretar en les últimes hores de finestra i amb Pedri, Trincão, Pjanic i Dest –a banda dels recuperats Coutinho i Aleñà– com a cares noves, i així serà com a mínim fins a final d’any.
Per emetre judicis de valor sobre la capacitat del Barça de moure’s en el mercat és imprescindible conèixer el context actual del club i de la lliga.
Pel que fa al club, és notori que el calaix és buit. Ho delata que el pagament de Sergiño Dest a l’Ajax tingui un període de carència de tota una temporada i ho corrobora que justament ahir es conegués el resultat de l’exercici 2019/20, que anava pel camí dels beneficis abans de la Covid-19 i es tancarà amb 97 milions de pèrdues i un deute acumulat de 488. Unes xifres que, si es tenen dos dits de front, argumenten la poca activitat del club en el mercat.
Els altres condicionants venen imposats per les mesures d’autoprotecció que ha implantat la LFP per millorar les perspectives d’estabilitat de la lliga i dels clubs i que, en aquest sentit, tenen efectes positius. Però combinades amb l’estructura salarial del Barça, es converteixen en una tenalla. Una de les normes afecta el límit salarial, que està directament lligat al pressupost. I si els ingressos del Barça baixaran de 1.200 milions a 800, és inevitable que la seva massa salarial s’hagi de reduir en una proporció similar. No s’ha regalat per gust Luis Suárez, Rakitic o Rafinha... Altra cosa és si estan justificats els salaris que cobraven aquests jugadors. O si, en un negoci tan voluble com el del futbol, no és donar forma a un gegant amb peus de fang tenir un club que, amb uns ingressos de prop de 1.200 milions, es conforma amb un benefici operatiu del 0,005%. La imprevisible pandèmia ha donat la resposta.
Però encara hi ha una restricció més made by Tebas. Un club pot invertir en fitxatges una quantitat que no és il·limitada sinó que guarda proporció amb els ingressos que fa per vendes. I sense traspassar Dembélé o Umtiti, per exemple, potser no hi havia marge per comprar Depay a l’Olympique de Lió encara que el club francès –que ja s’havia fet a la idea que el perdria– s’hagués avingut a un pagament diferit, com en el cas de Dest. Amb el City i Èric Garcia ja és diferent. Cada club defensa com creu els seus interessos, però aquesta afirmació no sembla ajustar-se gaire al comportament del club de Manchester en el cas del central català, al qual li ha negat la sortida per una quantitat raonable bo i saber que no jugarà –el City s’ha gastat gairebé 100 milions en dos centrals, Rubén Dias i Nathan Aké– i que l’estiu vinent marxarà de franc perquè acaba contracte i no el vol renovar. La conclusió òbvia és que, en el rànquing de clubs amics del Barça, l’Ajax està moltes posicions per sobre del City.