Com era d’espe­rar, el vot de cen­sura que impulsa @Mes­QueU­na­Mo­cio ha superat el tall. S’han d’aca­bar de vali­dar totes les fir­mes i des­triar les dub­to­ses per donar un resul­tat defi­ni­tiu, però ja és clar que els mínims per con­vo­car els socis a les urnes s’han superat. Que la reco­llida de fir­mes hagi pros­pe­rat i ho hagi fet en el con­text pandèmic actual és un símptoma de salut democràtica del club. Fins i tot des de la junta s’ha ava­lat la per­tinència d’aquest meca­nisme esta­tu­tari que, para­do­xal­ment, pot com­por­tar la seva des­ti­tució. Perquè avui el pro­ce­di­ment juga a la con­tra de Bar­to­meu i els seus, però alguns d’ells ja hi van recórrer en el pas­sat.

El futur de Bar­to­meu encara no ha esca­pat del tot del con­trol del pre­si­dent. Hi ha una via per evi­tar que els socis exer­cei­xin el dret a revo­car la junta o a con­fir­mar-la, que és dei­xar-ho córrer abans. Aquest és ara el debat. Bar­to­meu sem­pre ha sabut posar el termòmetre al bar­ce­lo­nisme i fer el diagnòstic. Altra cosa és que no hagi dis­po­sat del trac­ta­ment ade­quat o no l’hagi sabut, pogut o vol­gut apli­car cor­rec­ta­ment. Per tant, si té dades, indi­cis o sim­ple­ment per­cep­ci­ons que posen en dubte que pugui superar el vot de cen­sura, és lògic que es plan­tegi dimi­tir. S’estal­vi­a­ria un tràngol inne­ces­sari quan a cinc mesos vista hi ha fixa­des unes elec­ci­ons que el relle­va­ran sí o sí. I, com diu Toni Freixa en una entre­vista que publi­quem avui, si el soci no ha d’anar a votar el club també s’estal­viarà con­trovèrsies i gri­nyols dels que dei­xen mar­ques.

Hi ha, però, una pista que podria fer pen­sar que l’opció de dimi­tir perd pes, que és la carta envi­ada als tre­ba­lla­dors en la qual se’ls comu­nica l’inici de les con­ver­ses per arri­bar a un acord de reducció sala­rial. Si la junta tingués clar que vol ple­gar amb caràcter imme­diat, no li cal­dria sot­me­tre’s a aquest des­gast addi­ci­o­nal a menys que la situ­ació econòmica del club sigui encara pit­jor de la que reflec­tei­xen els comp­tes.

Perquè la revo­cació del pre­si­dent pros­peri cal que ho ava­lin els dos terços dels vots eme­sos. Una majo­ria qua­li­fi­cada objec­ti­va­ment difícil d’asso­lir. De fet, Joan Laporta va per­dre –majo­ria abso­luta de vots a favor de la des­ti­tució– un vot de cen­sura però no el va per­dre prou, perquè els pro­mo­tors no van asso­lir la majo­ria qua­li­fi­cada que es reque­reix. Laporta va con­ti­nuar pre­si­dint el Barça amb aque­lla legi­ti­mi­tat de paper de fumar i amb un bon full de ser­veis espor­tiu al final del man­dat. Bar­to­meu ha de valo­rar ara si vol córrer aquest risc tot i que, cal insis­tir-hi, seria només per cinc mesos.