L’EDITORIAL
El llegat de Jordi Llopart
L’atletisme català acaba de perdre un dels seus principals baluards, un home que va contribuir a popularitzar aquest esport i, sobretot, la disciplina de la marxa, gràcies als seus èxits internacionals, el títol europeu del 1978 i, sobretot, la plata olímpica a Moscou, el 1980. Ell i la bicampiona del món de cros Carme Valero –pràcticament coetània de Llopart– van ser els primers catalans que obtenien grans guardons internacionals.
La marxa catalana –una escola que ha proporcionat una quantitat ingent de primeres figures internacionals– no comença amb Jordi Llopart –ni amb Josep Marín, el seu gran rival de l’època– però són els èxits de Llopart i Marín els que fan visible i fins i tot popular una disciplina fins aleshores reclosa en l’anonimat, si no menystinguda. Sense arribar al despectiu marietes, dedicat als marxadors des d’un desconeixement popular impregnat del pòsit sociològic del franquisme, dins del col·lectiu atlètic la marxa no era precisament una disciplina amb molts adeptes. Dani Plaza, Valentí Massana, Mari Cruz Díaz, Reyes Sobrino, Encarna Granados, Maria Vasco, Raquel González i tants altres marxadors d’èxit són hereus de Llopart i Marín i la majoria han estat entrenats per algun dels dos precursors de l’illa de la marxa en què s’ha convertit el Baix Llobregat durant dècades.
La contribució de Llopart –i Marín– no va ser només local. Des dels seus triomfs, mai més els marxadors van ser reforçats atletes com els anteriors campions de l’antiga Europa de l’est. La marxa lleugera –més pròpiament, amb atletes lleugers, menuts, fibrosos però de poc pes– havia tret el cap amb els mexicans entrenats pel llegendari polonès Jerzy Hausleber. La morfologia menuda dels marxadors mexicans –com Llopart– i l’entrenament en alçada van arribar per quedar-se i els èxits dels catalans van contribuir a validar aquesta estratègia a Europa i a Àsia, i també a introduir elements de controvèrsia –que també donen popularitat– ja que els marxadors lleugers corren i les desqualificacions proliferen.
Per acabar, un mea culpa en nom d’aquesta capçalera (cadascun dels altres mitjans que el van donar per mort ahir dimarts que faci el que cregui convenient): el decés no estava prou contrastat, tot i que dir això implica denunciar que la federació espanyola d’atletisme –que és qui va anunciar la defunció– no ha estat una font prou fiable.
