Per des­comp­tat, no hi ha una com­pa­ració en pla d’igual­tat. Lewis Hamil­ton acaba de gua­nyar el setè títol de F1. Set, com Mic­hael Schu­mac­her. Molt a davant de lle­gen­des com Fan­gio, Stewart, Senna, Lauda, Prost, Vet­tel i els que cadascú hi vul­gui afe­gir. Hamil­ton serà durant dècades el súmmum de la F1 i, amb 35 anys, té corda per estona per sumar-ne més.

No s’és campió de F1 sense estar en un equip top, i Hamil­ton va entrar en la cate­go­ria reina amb el millor volant de l’època a les mans, un McLa­ren. Però hi ha hagut un munt de pilots cam­pi­ons que s’han estat anys i panys en els millors equips i no han ni repe­tit corona. Hamil­ton és el millor exem­ple. Nico Ros­berg li va acon­se­guir pren­dre el títol del 2016, pilo­tant el mateix Mer­ce­des, però al preu d’un des­gast per­so­nal tan ina­guan­ta­ble que va deci­dir reti­rar-se amb el tro­feu encara calent a les mans.

Hamil­ton no neces­si­tava cap demos­tració per acre­di­tar que és un fora de sèrie, una lle­genda a la qual només el kai­ser Sch­mac­her aguanta la com­pa­ració. Però el reci­tal d’avui amb l’asfalt mullat, dei­xant els rivals enrere tot i haver-se que­dat sense pneumàtics, només es pot com­pa­rar amb el GP d’Angla­terra de l’agost pas­sat, que va gua­nyar fent l’última volta amb tres rodes per una pun­xada. 10 victòries en 14 cur­ses i campió quan encara que­den tres grans pre­mis, tot l’any ha fet la sen­sació que Hamil­ton ha fet el que ha vol­gut, conei­xe­dor que ningú, per mecànica i per equip però també per pilo­tatge i con­sistència, està a la seva alçada. Només Vers­tap­pen, tan ràpid o més però massa ines­ta­ble, i Red Bull, han estat un rival a l’alçada davant el caos tècnic i orga­nit­za­tiu de Fer­rari, que ha impe­dit que Leclerc brillés i ha fet pas­sar Vet­tel per un pilot aca­bat.

El mateix dia de la setena corona de Hamil­ton ha arri­bat la pri­mera de Joan Mir en MotoGP. Només amb una victòria, però també sense dis­cussió. Marc Márquez va dimi­tir per una lesió mal ges­ti­o­nada i Quar­ta­raro, Viñales i Dovi­zi­oso no han donat res­posta als galons que havien here­tat del 93. Els favo­rits han dei­xat de ser-ho, el seu com­pany i teòric cap de files a Suzuki Àlex Rins ha arros­se­gat tot l’any la res­saca d’una lesió i Mir passa a la història com el campió de MotoGP que ha tar­dat menys temps a obte­nir el títol des que va debu­tar en el mun­dial. Només fa sis anys. Un pilot abraçat a la seva feina, però una per­so­nal nor­mal, si és que es pot mar­car els límits de la nor­ma­li­tat. Sense fan­ta­sies, amb un entorn fami­liar que l’ajuda i que li per­met aïllar-se’n quan convé. D’altra banda, Suzuki no és en el podi dels equips amb més recur­sos del cam­pi­o­nat. A davant hi ha Honda, Yamaha, Ducati i fins i tot KTM. És clar, la revàlida de Mir i Suzuki –i de qual­se­vol que hagués gua­nyat el títol aquest 2020 tan estrany– serà amb Marc Márquez a la pista.