Atlético-Barça, un partit marcat en vermell

Men­tre molts estan emba­da­lits pel lide­ratge de la Real Soci­e­dad, la rea­li­tat és que la pauta de la pri­mera divisió en la jor­nada 10 la marca l’Atlético, el rival del Barça demà al ves­pre al Wanda. L’equip de Sime­one és ter­cer, a tres punts de la Real... amb dos par­tits menys. No cal ser cap gínjol per deduir que el líder efec­tiu de la lliga és l’equip mata­las­ser, l’únic imba­tut de la com­pe­tició (de nou amb el matís d’haver jugat dos par­tits menys) havent rebut tan sols dos gols dels seus set rivals (Gra­nada i Osa­suna). Com­bi­nem-ho amb 17 gols mar­cats mal­grat dos 0-0 en el tram ini­cial de cam­pi­o­nat i tin­drem cen­trada la qüestió de quin és el poten­cial del rival del Barça.

Girant l’oració per pas­siva, el Barça té una segona gran opor­tu­ni­tat de sumar més que tres punts, els de la victòria i els que priva d’obte­nir al rival. En la pri­mera ocasió, en el clàssic del Camp Nou, va fallar de manera osten­tosa. Avui, a camp con­trari però sense tem­pe­ra­tura ambi­en­tal, una victòria situ­a­ria l’equip de Koe­man a només tres punts de l’Atlético, però per­dre-hi eixam­pla­ria la diferència a nou. S’ha de fugir d’infan­ti­lis­mes: avui –jor­nada 10, en que­da­ran 28– el Barça no es juga mitja lliga, però un forat de nou punts a aques­tes alçades abo­na­ria la teo­ria de l’any de tran­sició. Massa aviat per anar tan a remolc.

I és remar­ca­ble que l’Atlético hagi arren­cat amb aquesta fia­bi­li­tat quan l’últim dia de mer­cat va per­dre una peça tan relle­vant en el mig del camp com Tho­mas, prou ben subs­tituïda per Kon­dog­bia, i ja venia d’un fiasco euro­peu després d’un any de rein­venció en què havia vist volar gai­rebé la mei­tat de la seva columna ver­te­bral (Godín, Juan­fran, Filipe Luis, Gri­ez­mann...). La falta de gol sem­bla superada –el dis­cu­tit Joao Felix n’ha mar­cat cinc, igual que Luis Suárez, demà absent– i el cho­lismo con­ti­nua cam­pant pel Wanda. És un model que el segui­dor més gour­met detesta, però no se li pot negar les vir­tuts: efec­ti­vi­tat, opti­mit­zació de recur­sos i con­nexió sòlida amb l’entorn. Però per sobre de tot, és l’única manera que un club que no està entre els top per pres­su­post s’hi pugui fer un lloc. I en això Sime­one sí que ha tri­om­fat.