Opinió

Una marca de ganivet amb el nom de Maradona

Mara­dona, l’esclau con­dem­nat a ser déu entre els ender­rocs de la torre de Babel, va aca­ri­ciar el cel abans d’hora i va que­dar pres per sem­pre més als fan­gars ter­re­nals. Ell, l’heroi que deixa enrere l’ene­mic anglès tot fugint de si mateix i redi­meix una nació men­tre l’engo­lei­xen els vicis de l’Olimp, deixa orfe la infància fut­bolística d’aquell que va per­dre la ingenuïtat en veure’l entrar a un cotxe poli­cial l’any 1991: el dete­nien per pos­sessió de dro­gues, i aquell dia el pare em va expli­car què era la cocaïna. Lla­vors tenia 8 anys, i a pesar del seu nau­fragi mediàtic, vaig seguir jugant al pati amb el pit enfora i coi­xe­jant lleu­ge­ra­ment de l’esquerra per esqui­var els car­nis­sers cri­ats a la vora d’una ria atlàntica.

Van pas­sar un tri­enni i el Mun­dial del 94 va fer cap amb una habi­tació embe­llida pels ídols de l’època: Miguel Indu­rain i la seva sobri­e­tat incor­rupta, Josep Guar­di­ola o el gen­dre ideal d’una família con­ver­gent, la gavar­dina de Johan Cruyff escla­tant un paquet de tabac, el somrís d’Epi sos­te­nint la pilota que Vranko­vic allu­nya­ria del Palau, i en Sergi Bru­guera tre­pit­jant la raqueta de Jim Cou­rier a la terra de París. Tot simètric i tot qua­drat per dis­si­mu­lar l’única imatge que havia engan­xat direc­ta­ment a la paret i només es podria eli­mi­nar ras­cant-la amb un gani­vet: un cromo d’en Mara­dona ves­tit amb la selecció argen­tina. Final­ment, en aquell mun­dial va aca­bar expul­sat per dopatge i el vaig repu­diar per no ser com els espor­tis­tes que vet­lla­ven el meu son: els que em dona­ven la segu­re­tat d’una vida exacta on l’èxit era gratuït, i el pati­ment, un mal des­co­ne­gut que habi­tava sem­pre a casa forana.

Però la vida sem­pre ves­teix de gala l’evidència i men­tre em feia vell abans que gran, mirava una i altra vegada aquell cromo encas­tat al mur de la meva infan­tesa. L’esguard altiu de Mara­dona llam­bre­gava una mà per­duda al cel men­tre em nar­rava sense parau­les que viure és difícil per aquells que un dia vam ele­var entre les deïtats, i que aquells símbols que només es poden esbor­rar amb un gani­vet dei­xen marca per sem­pre més a la paret de la nos­tra història.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)