Aquest any haurà estat el pit­jor de la car­rera espor­tiva de Marc Márquez. Pandèmia, ajor­na­ment del cam­pi­o­nat i aque­lla estratègia de remun­tada des­es­pe­rada a Jerez que tan­tes vega­des havia sor­tit bé però que va aca­bar amb una frac­tura d’húmer. Qua­tre mesos i mig després, el 93 està com estava el 21 de juliol, en un llit d’hos­pi­tal con­va­les­cent d’una ope­ració llarga i com­plexa que donarà per bona si li solu­ci­ona la lesió. I s’ha de dir en con­di­ci­o­nal perquè, si bé el campió de Cer­vera s’ha sotmès a una tècnica quirúrgica que s’aplica amb molta efec­ti­vi­tat en casos rebels com el del seu braç dret, no s’ha de per­dre de vista que es tracta d’un húmer fràgil, que no s’ha acon­se­guit sol­dar amb les tècni­ques con­ven­ci­o­nals de pla­ques de titani.

Márquez ja ha vis­cut altres ensurts. A l’extre­mi­tat supe­rior dreta hi acu­mula múlti­ples ope­ra­ci­ons (dues frac­tu­res en un dit, en el cúbit i el radi simultània­ment, a l’espat­lla i ara a l’húmer). També al peroné de la cama dreta. Les luxa­ci­ons a l’espat­lla han estat habi­tu­als, tant que el mateix pilot havia après com reduir-les. L’hivern del 2018 es va ope­rar de l’espat­lla esquerra i es va per­dre la pre­tem­po­rada. Ara fa un any no va voler córrer el mateix risc i va anti­ci­par l’ope­ració de l’espat­lla dreta. En tot cas, cap d’aques­tes lesi­ons havia estat deter­mi­nant com la d’ara.

El con­tra­temps més nota­ble va ser la per­sistència d’un feno­men de visió doble després d’una cai­guda en un GP del 2011, encara a Moto2, que li va impe­dir llui­tar pel títol. Aque­lla va ser la pri­mera vegada que Márquez va can­viar el som­riure per un ros­tre de pre­o­cu­pació. La segona, el 2015, amb motiu dels moments més ten­sos de l’anta­go­nisme amb Valen­tino Rossi. S’ha d’espe­rar a la pri­mera apa­rició pública del 93, a qui pràcti­ca­ment no s’ha vist –la Covid-19 també hi ha aju­dat– des de l’estiu. Quan ha tin­gut pro­ble­mes, Márquez ha evi­tat l’expo­sició pública. Si d’aquí a unes set­ma­nes es deixa veure, serà símptoma que la salut acom­pa­nya. En aquest cas, els pas­sos següents seran esta­blir si pot fer pre­tem­po­rada, si pot arri­bar a temps al pri­mer GP (28 de març) o, si no és pos­si­ble, quan­tes cur­ses es perd. I tot i la llarguíssima inac­ti­vi­tat i la falta de tacte com­pe­ti­tiu, val més que no forci les coses. L’exem­ple de la tem­po­rada 2020, que encara hau­ria pogut gua­nyar si no hagués forçat la recu­pe­ració i hagués renun­ciat a tres o qua­tre cur­ses, és molt recent.