L’últim editorial de l’any sol ser un balanç dels darrers dotze mesos. Avui no cal, perquè tenim aquest 2020 tan present, tan inoculat en l’estat d’ànim de cadascun i en la realitat social i col·lectiva que serà l’any que voldríem oblidar... i no ho aconseguirem.

L’esport que tant ens agrada i tanta vida ens dona ha estat una víctima més d’una pandèmia que s’ha endut per davant vides, llocs de feina, negocis, il·lusions... i que està accelerant una revisió del model de vida que tard o d’hora s’hauria hagut d’abordar ni que fos per emergència ecològica. Posats a buscar-li una cara positiva, la presa de consciència de la vulnerabilitat del planeta i de l’espècie humana –una consciència que l’espiral de consum globalitzat i desenfrenat ens havia fet perdre– ha d’ajudar a reorientar el futur immediat en termes de salut, d’alimentació, de consum i de sostenibilitat. Hem de ser lliures per viatjar a l’altra punta de planeta i per consumir el producte exòtic però hem d’aconseguir que l’opció de mobilitat i de consum de proximitat tingui més prestigi social, i no menys, com fins ara. L’objectiu no pot ser tornar al model anterior, que s’ha demostrat completament erroni perquè, en el fons, és molt fràgil. I si toca fer renúncies, s’han d’assumir.

L’activitat física i l’esport han de sortir reforçats del que hem viscut el 2020 i encara arrossegarem en els pròxims mesos. Són sectors que s’han de valorar en termes de salut física i d’equilibri anímic de la ciutadania, i s’ha de promocionar la seva universalització amb recursos públics perquè aquesta despesa tindrà un retorn en forma d’estalvi –econòmic i en pressió assistencial– per al sistema de salut.

Altra cosa és l’esport d’elit, el negoci de l’esport com a forma d’oci i espectacle, l’esport que no té utilitat social prioritària. Com a sector sotmès a les regles de l’economia liberal i de la competència, no pot ser aliè a la nova i implacable realitat: no haurà de ser receptor de recursos públics i haurà de viure del que sigui capaç de facturar. És a dir, menys. És a dir, com tothom. I els seus protagonistes, és a dir les estrelles mediàtiques, s’hauran d’emmotllar a les caigudes de facturació que inevitablement s’estan produint. No fer-ho és matar una gallina que (encara) fa ous d’or.