Bèlgica 5 – Holanda 1. No he tin­gut cap opció i no em puc aga­far d’excusa l’expulsió de Wij­nal­dum en el minut 42 perquè abans de la ver­me­lla ja estava tra­ient aigua de la barca, essent incapaç de fre­nar les incur­si­ons de segona línia d’Hazard i De Bruyne o d’acon­se­guir robar la pilota a Lukaku quan l’aguan­tava perquè arri­bes­sin els mig­cam­pis­tes de cara. Res a fer. He can­viat de sis­tema als 30 minuts per poblar més el mig del camp però les juga­des morien abans de pas­sar la línia divisòria, i per tant, encara que em defen­sava millor, la sen­sació de perill era més explícita. Així doncs, enmig d’aquest bany on anava donant tombs pel camp sense cri­teri men­tre em cagava amb juga­dors que ni intuïen qui eren Van Bas­ten o Gullit, en Lluc seguia impertèrrit, sense cap gest de befa pel meu anal­fa­be­tisme tàctic, total­ment aliè als meus atacs de cho­lismo quan sóc jo qui domino el par­tit, evi­tant qual­se­vol mani­o­bra per treure el rival de polle­guera com pas­sar-se la pilota entre els defen­ses, o pit­jor encara, can­viar el por­ter titu­lar per fer entrar el del juve­nil al minut 89 amb l’excusa de donar-li minuts perquè vagi aga­fant con­fiança. Res. Fins al final va estar jugant a sac per mar­car més gols i fins i tot se’n sal­tava les repe­ti­ci­ons per evi­tar remoure la ferida.

Acaba el par­tit, em dona la mà i em diu que no passa res, que sem­pre gua­nyo jo i que mira, que ell juga molt bé amb Bèlgica però que també he tin­gut mala sort amb l’expulsió. No m’atre­veixo a fer ser­vir la paraula ven­jança i començar amb les ame­na­ces clàssi­ques d’ara te’n cau­ran 7. Em diu si vull fer un altre par­tit, que em toca triar a mi l’equip, el miro i li dic que millor ho dei­xem per demà que haig d’anar a fer el sopar. Ell segueix jugant i jo, abans d’anar a pre­pa­rar la truita de pata­tes, vaig a la bibli­o­teca de casa i llanço tot els lli­bres que par­len d’en Guar­di­ola i que el meu fill s’ha lle­git últi­ma­ment, i és que real­ment en Pep està acon­se­guint que els pares ens sen­tim uns hoo­li­gans sense ètica ni estètica. Sant­pe­dor: Ni oblit ni perdó.