La ruïna del Barça no vindrà de Messi

Ben­vin­gu­des les fil­tra­ci­ons que ens per­me­ten conèixer la rea­li­tat amb dades a la mà. A l’NBA els sala­ris són públics i ningú s’esquinça els ves­tits per saber que LeBron James no arriba als 40 mili­ons de dòlars i que hi ha cinc juga­dors que cobren més. L’opa­ci­tat ances­tral del fut­bol, sobre­tot aquí, al Vell Con­ti­nent, hau­ria de tenir els dies comp­tats. Seria la manera de saber de què estem par­lant.

Ara bé, posar en mans d’El Mundo el con­tracte de Messi demos­tra una intenció inequívoca de fer mal al Barça. No hi ha diari gene­ra­lista a l’estat més bel·lige­rant amb tot el que faci flaire de blau­grana. La prova, el títol de por­tada: “555 mili­ons, el con­tracte faraònic de Messi que arruïna el Barça”. Un títol que és exem­ple per­fecte de com pro­pa­gar una fal­se­dat fent una afir­mació que conté una veri­tat empírica (els 555 mili­ons).

Messi és el juga­dor de fut­bol més ben pagat del món perquè ha estat el millor juga­dor del món en l’última dècada (i estal­viem el debat de si és el millor de la història perquè les èpoques no són com­pa­ra­bles). Qui té Messi té un tre­sor, perquè si bé és el més car del món, també genera més ingres­sos per mar­xan­datge i publi­ci­tat que ningú, tant per la seva cate­go­ria espor­tiva com pels seus valors per­so­nals cone­guts, ben allu­nyats del nar­ci­sisme i l’hedo­nisme d’altres mega­es­tre­lles.

Per tant, tenir Messi –i si en dis­fruta el Barça, no ho fa cap altre rival– de cap manera pot ser la ruïna. Quin impacte té en els ingres­sos del Barça l’efecte Messi? Fins on reta­lla aquests 138 mili­ons per tem­po­rada la fac­tu­ració que el Barça pot atri­buir al genial argentí? La ruïna, en tot cas, és haver gas­tat pràcti­ca­ment 400 mili­ons en dos anys per por­tar Cou­tinho, Dembélé o Gri­ez­mann i que ves­tits de blau­grana han anat per­dent valor de mer­cat. La ruïna és incor­po­rar juga­dors de rotació a peu de titu­lars. La ruïna és cedir a les pres­si­ons d’Umtiti i reno­var el seu genoll de vin­dre per cinc anys.

Afir­mar que Messi és la ruïna del Barça és tenir tanta mala fe com Trump excla­mant-se que li han robat les elec­ci­ons. Dit això, la con­si­de­ració ètica que merei­xen uns sala­ris tan abso­lu­ta­ment desor­bi­tats –el de Messi i, encara més, el de tants i tants medi­o­cres que també són mili­o­na­ris– hau­ria de ser motiu d’un altre debat.

Per aca­bar, un con­sell als entes­tats en matar el mis­sat­ger. Sem­bla men­tida que encara no sàpiguen que publi­car infor­ma­ci­ons fil­tra­des és una pràctica no només empa­rada per la llei, sinó salu­da­ble i democràtica en la majo­ria d’oca­si­ons. El res­pon­sa­ble de les fil­tra­ci­ons és qui fil­tra, no qui publica. Tots els mit­jans hauríem vol­gut tenir el con­tracte de Messi. Alguns hauríem trac­tat la infor­mació de manera més decent. D’altres pot­ser ni s’hau­rien atre­vit a publi­car-la. Però aquest és un altre tema.