La impunitat judicial torna a caure sobre Sandro Rosell

L’Espa­nya que es posa de per­fil a l’hora d’engar­jo­lar la manada i els fei­xis­tes de la Blan­querna amb sentències fer­mes va tenir l’expre­si­dent del Barça San­dro Rosell i el seu soci andorrà Joan Besolí 21 mesos i 2 dies pri­vats de lli­ber­tat a l’espera de judici, la presó pre­ven­tiva més llarga de la història judi­cial espa­nyola per pre­sump­tes delic­tes econòmics. Si la res­pon­sa­ble de la ins­trucció del cas de Rosell, la pro­mo­ci­o­nada Car­men Lamela, fona­men­tava les seves deci­si­ons en indi­cis rao­na­bles, el mateix es pot dir de la que­re­lla pre­sen­tada per Rosell con­tra la magis­trada: es basa en indi­cis rao­na­bles que va pre­va­ri­car i va come­tre fal­se­dat docu­men­tal. Però men­tre Ros­sell va estar tan­cat més de 600 dies (per que­dar en lli­ber­tat con­di­ci­o­nal el segon dia de judici, i final­ment absolt perquè les pro­ves no s’aguan­ta­ven dre­tes) el Tri­bu­nal Suprem ni tan sols admet ara la que­re­lla con­tra Lamela. No els cal ni mirar-s’ho, no fos cas que topes­sin amb el que no vol­drien topar.

És clar, des de les seves pol­tro­nes es miren amb dis­plicència la volun­tat popu­lar i el sen­tit comú, com com­pro­vem des del 2017 fins –de moment– les elec­ci­ons del 14-F. La cúpula de la judi­ca­tura ha des­bor­dat el con­cepte de ser­vi­dor públic que tenen com a cos fun­ci­o­na­rial que és. Es per­cep a si mateixa com una elit que, més que admi­nis­trar la veri­tat judi­cial –que és la seva funció– també admi­nis­tra la raó, una raó que passa per sobre de la volun­tat democràtica i de la ciu­ta­da­nia. Aquest cop, per impo­sar el blin­datge d’un dels seus.

Si Rosell va rebre una sentència abso­lutòria quan les tri­pes de l’estat l’hau­rien vol­gut con­dem­nat és perquè no hi havia alter­na­tiva. El Suprem admet que Lamela no va dic­tar les reso­lu­ci­ons cor­rec­tes però la dis­culpa. Va ser un error, no va ser mala fe. I no admet la que­re­lla. L’advo­cat Malu­enda, però, posa con­tra les cor­des la sala quan cons­tata que no s’ha fet cap diligència per com­pro­var la bona fe de la magis­trada.

Tot apunta que estem davant un cas fla­grant de cor­po­ra­ti­visme judi­cial, un més. Aquesta vegada, per blan­que­jar un intent d’escar­ment més. San­dro Rosell va pre­si­dir el Barça en una etapa cru­cial de la història del país. Fora d’això, no ha fet política, tota la vida ha fet nego­cis. No és lloc ni moment de sot­me­tre les seves acti­vi­tats a con­si­de­ra­ci­ons morals, sinó judi­ci­als. I des d’aquesta òptica, durant la injus­ti­fi­ca­ble­ment llarga ins­trucció del seu cas, el tracte que ha rebut no dife­reix gaire del dels pre­sos polítics.