El Barçagate entra en la campanya

El Barçagate va escla­tar el 17 de febrer del 2020 i més d’un any més tard, amb sis pròrro­gues del secret de sumari pel mig i el dilluns de la set­mana que aca­barà amb el nom del subs­ti­tut de Josep Maria Bar­to­meu, el jut­jat d’ins­trucció més cone­gut de Bar­ce­lona (el 13) irromp en escena amb una entrada i regis­tre a les ofi­ci­nes del club que, si en tot un any no ha pogut orde­nar, ben bé es podria haver espe­rat deu dies més i tenir una mica de res­pecte per un procés elec­to­ral en l’enti­tat més repre­sen­ta­tiva del país. O és que pot­ser és jus­ta­ment per això, que el regis­tre i les deten­ci­ons tècni­ques s’han produït? Experiències recents no dei­xen espai per con­cloure que és una mera casu­a­li­tat.

Perquè, un any més tard, algú amb dos dits de front creu que si en el Barçagate hi havia pro­ves i ras­tres eli­mi­na­bles hau­ran resis­tit el pas d’un any? I inver­sa­ment, si aquests ras­tres són tan resis­tents que no s’han pogut esbor­rar en un any, venia de deu dies?

El Barçagate és un afer molt lleig, no només pels fets sinó per com es va pla­ni­fi­car i arti­cu­lar la des­pesa que va por­tar asso­ci­ada, tros­se­jant con­trac­tes per no superar el llin­dar a par­tir del qual havien de pas­sar per la junta direc­tiva. Però dit això, no hi ha un can­di­dat de con­tinuïtat a qui per­ju­di­car perquè ni Toni Freixa –direc­tiu amb Laporta Rosell i Bar­to­meu– recull el lle­gat de la junta ante­rior, no té cap res­pon­sa­bi­li­tat en el club des del 2015 i s’ha des­mar­cat con­ve­ni­ent­ment dels últims anys. Dels sis direc­tius que van dimi­tir a con­seqüència més o menys directa del Barçagate (Emili Rou­saud, Enri­que Tom­bas, Sil­vio Elías, Josep Pont, Maria Tei­xi­dor i Jordi Cal­sa­mi­glia) tan sols un, Rou­saud, ha inten­tat concórrer a les elec­ci­ons i no ha acon­se­guit les fir­mes mínimes de suport. No és ago­sa­rat pen­sar que si l’entrada dels Mos­sos al Camp Nou s’hagués produït fa dos mesos, avui Rou­saud seria el quart can­di­dat.

Això sí, l’embru­tada a la imatge del Barça jus­ta­ment en una set­mana de tanta expo­sició com la de les elec­ci­ons és evi­dent, i també hau­ria de ser objecte de pre­caució judi­cial. No passa per alt que, entre les qua­tre deten­ci­ons tècni­ques d’avui, men­tre tenia lloc el regis­tre, hi ha la cúpula dels últims anys del man­dat ante­rior: Bar­to­meu, Jaume Mas­fer­rer (la mà dreta del pre­si­dent, amb un paper mai acla­rit del tot) i Òscar Grau, el màxim exe­cu­tiu.

L’altre inter­ro­gant que plana sobre la inves­ti­gació –sot­mesa al secret de sumari– és el paper de l’audi­tora Pri­ceWa­ter­hou­se­Co­o­pers, que va deses­ti­mar que el club hagués orde­nar la cre­ació de per­fils fal­sos per ata­car per­so­nes vin­cu­la­des amb el club i, sobre­tot, va cer­ti­fi­car que el que es va pagar a I3 Ven­tu­res era un preu de mer­cat i des­car­tava qual­se­vol cor­rupció, unes con­clu­si­ons que topen fron­tal­ment amb els pre­sump­tes delic­tes que mouen la inves­ti­gació: admi­nis­tració des­lle­ial i cor­rupció entre par­ti­cu­lars.