La setmana de les eleccions del Barça havia començat amb un ambient un punt sòrdid per l’entrada i registre al Camp Nou, les detencions de Bartomeu i Masferrer perllongades sense necessitat aparent i una decepció general i creixent a mesura que l’accés a l’informe dels Mossos permetia conèixer detalls de l’estratègia anomenada Barçagate.

Dimecres el barcelonisme estava en estat de xoc i el seu equip de futbol l’ha rescatat amb una victòria de les que es recordaran, sobretot si serveix per guanyar la copa. Una victòria producte d’una actuació prometedora, com les que ja havia ofert l’equip, però aquesta vegada contra un rival de primera categoria, de l’estil dels que feien enfangar el Barça de Koeman fins fa ben poc. L’holandès ja té el seu nom associat al repertori de grans nits del barcelonisme.

Fa unes setmanes, la copa apareixia com el títol a l’abast del Barça. Que l’eufòria per la remuntada contra el Sevilla no porti ningú a enganyar-se: la Champions és un altre nivell, remuntar un 1-4 no és el mateix que un 2-0 i el PSG és uns quants nivells per sobre del Sevilla. Sense saber si l’Atlético entra en crisi o només passa el sot de forma que pateixen tots els equips, no es pot saber si la lliga és a l’abast. Per contra, la copa ha tornat a estar a l’abast i, a més, la final és tan sols d’aquí a sis setmanes.

L’èpica viscuda contra el Sevilla només pot tenir efectes beneficiosos. L’equip juga junt, és solidari en la pressió i, tot i que encara no és porou contundent a l’àrea, permet pensar que alguna cosa ha canviat. No per esperar grans gestes aquesta temporada, però sí per tenir expectatives de futur.€