Laporta, Koeman i Messi, el triangle màgic del Barça

El Barça va començar la tem­po­rada pràcti­ca­ment sense pre­si­dent (Bar­to­meu dimi­teix a finals d’octu­bre), amb el seu far meta­bo­lit­zant què li havia pas­sat a Lis­boa i en les set­ma­nes poste­ri­ors i assu­mint una rea­li­tat que de par­tida no l’engres­cava gens, i amb un entre­na­dor aca­bat d’arri­bar que si no fos que té fe cega en el seu tre­ball i les seves apti­tuds i que coneix el club de sobres s’hau­ria pre­gun­tat què hi feia aquí abans de fugir cames aju­deu-me.

Però vet aquí que en sis mesos el Barça ho ha cap­gi­rat tot i està des­co­brint que, a falta de la versió 2.0 del cer­cle virtuós, dis­posa d’un tri­an­gle màgic per apun­ta­lar un final de tem­po­rada que cap bar­ce­lo­nista dubta que pot ser d’èxit.

Aquest tri­an­gle ha tin­gut un vèrtex molt visi­ble en aquests sis mesos. En aquest període breu, Koe­man s’ha con­ver­tit en el que es coneix com un home de club. S’ha fet càrrec de les enor­mes limi­ta­ci­ons econòmiques, no ha aixe­cat el to quan no ha pogut ree­qui­li­brar l’equip al gener i, tot i que no ha vol­gut ser el por­ta­veu, a vega­des ha sem­blat la veu més ins­ti­tu­ci­o­nal del club. I al camp, agra­darà més o menys com juga el Barça –ara ningú està en con­di­ci­ons d’exi­gir sub­ti­le­ses– però l’equip ha aixe­cat el cap i ha pas­sat d’encai­xar gols estúpids en moments absurds i de caure con­tra els rivals de cate­go­ria a com­pe­tir amb tot­hom, a plan­tar-se en la final de copa i a remun­tar en la lliga fent por als rivals que ja el veuen com el gran aspi­rant al títol. Això, sense obli­dar el gest de gran­desa del tècnic holandès, que en els moments més crítics de tre­so­re­ria va arri­bar a dir-li a la ges­tora que a ell, el pagues­sin quan es pogués. En aquest món, per treure’s el bar­ret. Per tot això i perquè va de cara, la dimensió bar­ce­lo­nista de Koe­man ja des­borda la d’heroi de Wem­bley 92.

El segon vèrtex és Messi, amb qui s’ha de ser just en l’exigència. L’argentí ha neces­si­tat un temps per girar el full de l’estiu, una acti­tud sobre­tot res­pon­sa­ble. I el millor Messi pos­si­ble ha tor­nat. El futur de Pedri, Ansu Fati, De Jong i la feina de Koe­man també l’han moti­vat a recu­pe­rar la capa­ci­tat de tren­car els rivals, d’assis­tir, de mar­car fins a situar-se com a Pit­xitxi. De recu­pe­rar el som­riure i qui sap si d’aten­dre les inter­pel·laci­ons, públi­ques o no tant, que li ha fet sobre la seva con­tinuïtat l’última pota que ha arri­bat al club, Joan Laporta. Amb pre­si­dent nou hi ha d’haver lide­ratge, ini­ci­a­tiva i pro­jecte. Laporta és el ter­cer vèrtex que con­fi­gura el tri­an­gle i dota d’una dimensió supe­rior un Barça que fins fa poc s’ha com­por­tat com un ens massa prim, massa pla, però que defi­ni­ti­va­ment mira enda­vant.