Les eleccions al Madrid, una entelèquia

El Madrid, com a pilar essen­cial de l’Estat espa­nyol, té uns meca­nis­mes de suc­cessió ins­ti­tu­ci­o­nal que són més for­mals que reals. Ara Flo­ren­tino Pérez es vol asse­gu­rar un man­dat més i només ha de posar en marxa la maquinària elec­to­ral que ell mateix va refor­mar el 2012 per per­pe­tuar-se en el càrrec fins que vul­gui. Enlloc de modi­fi­car els esta­tuts per ubi­car-los en el segle XXI –on queda la limi­tació de man­dats?– va endu­rir els requi­sits per ser can­di­dat fins a extrems que rere una pàtina de garan­tia de puresa blanca s’oculta un autèntic blin­datge pre­si­den­cial.

Pérez va doblar (de 10 a 20) els anys mínims de soci per poder-se pre­sen­tar. I el requi­sit d’ava­lar el 15% del pres­su­post que ha hagut d’afron­tar la junta de Joan Laporta per pre­si­dir el Barça, al Madrid s’estén a tots els can­di­dats, que han de pre­sen­tar un aval con­tra el seu patri­moni per­so­nal (no s’adme­ten garan­ties eme­ses per ter­cers), supor­tat per una enti­tat de crèdit espa­nyola i, a més, acon­se­guit a corre-cuita. El Madrid ha fet l’anunci de con­vo­catòria aquest dijous i qui vul­gui com­pe­tir amb Flo­ren­tino Pérez només té 10 dies per pre­sen­tar-se... i ava­lar, és clar. Un ves­tit a mida per eli­mi­nar els rivals.

Per tant, res té de par­ti­cu­lar que els socis del Madrid no escu­llin pre­si­dent des del 2006. Si ara aca­ben votant serà un mira­cle, per molt que un jove empre­sari d’èxit en els últims temps, Enri­que Riquelme, hagués mani­fes­tat dies enrere que vol concórrer a les elec­ci­ons (d’aquí podria venir el sob­tat interès de l’ésser supe­rior per avançar-les). I quan repe­ti­da­ment no es pot votar per absència d’alter­na­tiva, on queda la democràcia? Orgànica, for­mal o a la búlgara, però democràcia no.