L’Espanyol esprinta cap a primera

Amb la pri­ma­vera rebrota el tòpic de l’equip al qual li que­den un nom­bre cada cop més reduït de finals per arri­bar a l’objec­tiu o que­dar-ne al marge. És un tòpic, però il·lus­tra sovint les pres­ses i els neguits dels que se saben lluny d’on volien ser. No és el cas de l’Espa­nyol, que és a punt de con­ver­tir el seu pas per la segona divisió A en el que pre­te­nia, un parèntesi com més breu millor. I ben enfo­cat ho està: vuit par­tits per dis­pu­tar i 10 punts d’avan­tatge res­pecte a l’equip que el podria pri­var de l’ascens directe. L’Espa­nyol no ho té fet però sí que se li pot apli­car un altre tòpicl: l’única manera que no es con­sumés l’ascens seria que el mateix equip blanc-i-blau fallés amb estrèpit.

És clar, l’Espa­nyol té el pres­su­post més alt de la cate­go­ria (un 71 mili­ons), més del doble que el del segon del rànquing (Leganés, uns 30) i un sos­tre sala­rial en con­sonància (45 mili­ons, per uns 27 de l’Alme­ria i el Leganés). Però els diners no sem­pre fan la feli­ci­tat. Més pres­su­post, si està ben ges­ti­o­nat, s’ha de tra­duir en més talent al camp, axi­oma que si bé en el cas de l’Espa­nyol s’està com­plint, amb freqüència falla. En la retina encara es man­te­nen fres­ques les imat­ges del Girona la tem­po­rada pas­sada, abo­cat a jugar les pro­mo­ci­ons amb un pres­su­post de pri­mera i ensor­rat en l’últim moment per l’Elx, un dels equips amb menys diners de segona A.

L’Espa­nyol està fent el que s’espera d’un equip amb argu­ments pode­ro­sos però això no li treu mèrit perquè la gespa, el fut­bol i les seves cir­cumstàncies, no ho aguanta tot com sí que ho fa el paper. De favo­rits i equips rics que col·lec­ci­o­nen decep­ci­ons, la història de segona A n’està plana- Per tant, les seves vuit finals són menys finals que, per exem­ple les del Girona i les del Saba­dell. En tota la segona volta –que és quan la clas­si­fi­cació ha estat endreçada– l’equip de Mon­ti­livi no ha estat mai entre els sis pri­mers. La vegada que s’hi havia apro­pat més era jus­ta­ment abans de visi­tar l’equip que mar­cava el tall, el Rayo. Gua­nyar a Valle­cas era ficar-se de ple en la pugna. Per­dre era que­dar a sis punts. Els de Fran­cisco van per­dre i ara només els queda una remun­tada com a ferro roent on aga­far-se.

Del Saba­dell, el millor que es pot dir és que no està des­pen­jat (a tres punts dels llocs de sal­vació i amb mitja dot­zena d’equips impli­cats dels quals se’n sal­va­ran la mei­tat), però té un ele­ment advers amb un gran pes psi­cològic: amb dues victòries com a local no es va enlloc –de fet, l’última data del 22 de novem­bre i després han vin­gut dues der­ro­tes i una increïble sèrie de nou empats– i, o suma a casa o difícil­ment se’n sor­tirà.