El retorn del públic. Tard, segur. Que es faci bé

Dues set­ma­nes després, sis casos posi­tius de Covid-19 entre 5.000 assis­tents a un con­cert mul­ti­tu­di­nari, amb mas­ca­reta i test d’anti­gen previ però sense distància de segu­re­tat. Dels sis, qua­tre asse­gu­ren ser cons­ci­ents que es van con­ta­giar amb poste­ri­o­ri­tat i els altres dos no ho saben. Cap focus de con­tagi a con­seqüència del con­cert. I encara estem amb els esta­dis de LaLiga i els pave­llons de l’ACB i l’Euro­lliga buits. Recin­tes, molts, homo­lo­ga­bles al Palau Sant Jordi en els quals el públic assis­tent no es mourà de la seva ubi­cació i man­tindrà la distància de segu­re­tat entre bom­bo­lles. Aquest diari se n’ha fet un tip de defen­sar que el trac­ta­ment que ha rebut l’esport ha estat de segona, des­con­si­de­rat, arbi­trari... també pel que res­pecta a l’afo­ra­ment permès. Quina és la diferència entre, per exem­ple, un 30 per cent d’ocu­pació a Fon­ta­jau –tard i mala­ment, però s’hi ha auto­rit­zat la tor­nada dels segui­dors– i l’Olímpic de Bada­lona o el palau Blau­grana? El Camp Nou pot ser un mega­va­cunòdrom, amb cir­cuits mar­cats, ordre i segu­re­tat, i no pot engo­lir no ja els ridículs 5.000 segui­dors –el màxim que s’ha fil­trat– sinó 25.000? Quina broma de mal gust és aquesta, i per què s’ha per­pe­tuat fins ara?

L’únic objec­tiu soci­al­ment admis­si­ble per ata­car la pandèmia –zero morts– va sal­tar pels aires el pri­mer dia. Ara mateix el cri­teri no és mini­mit­zar les defun­ci­ons, és man­te­nir el sis­tema de salut en uns nivells d’estrès per sota dels que obli­guen a desa­ten­dre altres pato­lo­gies. Un cop assu­mit pels res­pon­sa­bles públics que tot el que no sigui col·lap­sar el sis­tema de salut queda en segon terme, no té cap sen­tit allar­gar el vet a acti­vi­tats que demos­tren una incidència ínfima, o gai­rebé zero, en els con­ta­gis. La vacu­nació en marxa en les fran­ges de 60 a 79 anys –part impor­tant del públic assis­tent a l’esport pro­fes­si­o­nal– és un argu­ment afe­git d’aquest moment. Se’n podien tro­bar més, i des de fa mesos. El fut­bol és a l’aire lliure. Els test d’anti­gen podrien ser obli­ga­to­ris perquè són barats (per cert, a què s’espera per auto­rit­zar que es facin a les farmàcies?)...

Amb Sal­va­dor Illa al cap­da­vant del minis­teri de sani­tat, el govern espa­nyol va come­tre unes quan­tes rellis­ca­des de mag­ni­tud. Però sense ell, no sem­bla que s’hagi recu­pe­rat la cla­ri­vidència, ans al con­trari. Si es volia deses­ca­lar, s’havia de fer amb coherència. Calia haver plan­te­jat pro­ves pilot, com la que es volia fer amb l’esport a Girona al gener i que va que­dar avor­tada. Com el con­cert del palau Sant Jordi. I arri­bar a con­clu­si­ons rao­na­des i fia­bles. El govern espa­nyol no ha fet res d’això, s’ha mogut per intuïcions.

Ara sem­bla que hi haurà públic en les qua­tre o les dues últi­mes jor­na­des de lliga. Feli­ci­tats als pri­vi­le­gi­ats que acon­se­guei­xin tor­nar a l’espec­ta­cle en directe. Per a les eco­no­mies dels clubs, una millora ínfima. Per a la tor­nada a la nor­ma­li­tat social, és un pas. Però després d’un any habi­tu­ats per bé i per mal a jugar sense segui­dors, els equips que es juguin alguna cosa en l’última jor­nada ho veu­ran de manera molt dife­rent en funció de si el par­tit és com a local o com a visi­tant.