Amb el Kun Agüero comença el vertigen al Barça

Ser­gio Agüero ja és blau­grana, movi­ment que la majo­ria inter­preta com el pre­ludi de l’anunci de la reno­vació de Messi, que hau­ria d’arri­bar abans de la copa Amèrica, que final­ment es jugarà al Bra­sil.

El fit­xatge d’Agüero, que demà fa 33 anys, reu­neix una sèrie de carac­terísti­ques que el bar­ce­lo­nisme valo­ra­ria rela­ti­va­ment si no anes­sin acom­pa­nya­des de ser el fac­tor que pot decan­tar la con­tinuïtat de Messi. A banda d’argen­tins, tots dos tenen pràcti­ca­ment la mateixa edat (Messi en farà 34 aquest mateix mes) i prou bona relació com perquè el 10 blau­grana giri defi­ni­ti­va­ment full de la pèrdua de Luis Suárez. I Messi, tot i l’edat, encara fa 30 gols per tem­po­rada, assis­teix, dese­qui­li­bra... i genera un munt de diners per al club.

Agüero serà un dels noms més cone­guts del foc nou de Laporta, però en vin­dran uns quants més. Si al pre­si­dent li sur­ten bé –i sobre­tot bé de preu– les ope­ra­ci­ons, els dos pròxims mesos pro­por­ci­o­na­ran mol­tes foto­gra­fies noves. Tot fa pen­sar que la refun­dació de la plan­ti­lla blau­grana –que l’anun­ciat i no veri­fi­cat adeu de Messi l’estiu pas­sat hau­ria enge­gat automàtica­ment– viurà ara una acce­le­ració amb l’estre­lla argen­tina encara a la plan­ti­lla. Laporta repe­teix incan­sa­ble que al Barça no hi ha anys de tran­sició, però si arriba l’agost i els acom­pa­nyants de Ter Ste­gen, Araujo, De Jong, Pedri i Messi són nous sderà ine­vi­ta­ble assu­mir aquesta tem­po­rada de tran­sició, no necessària­ment en blanc, com ja no ho ha estat la 2020/21.

L’exem­ple a seguir es va viure ahir, de manera gai­rebé simultània. Men­tre l’equip femení de fut­bol com­ple­tava un tri­plet memo­ra­ble for­jat en una Cham­pi­ons gua­nyada amb gran auto­ri­tat només dos anys després d’haver-la per­dut amb con­tundència, el pri­mer intent de con­que­rir l’Euro­lliga de bàsquet guiats per les idees de Saru­nas Jasike­vi­cius es que­dava a les por­tes de l’èxit més gran a què es pot aspi­rar a Europa. És, per això, un fracàs haver per­dut la final con­tra l’Efes? De cap manera, i el mateix club així ho admet. El Barça ha gua­nyat la copa, encara es pot endur l’ACB, ha estat el millor en la fase regu­lar de l’Euro­lliga i només ha cai­gut en la final, con­tra el rival turc i en cir­cumstàncies poc favo­ra­bles (lesió de Calat­hes, mal moment de Miro­tic). Pre­ten­dre que Jasike­vi­cius arri­ba­ria i mol­dria és legítim però no del tot sen­sat. A Lluís Cortés, la der­rota con­tra el Lió del 2019 li va ser­vir per apu­jar l’exigència de millora i fer-ho amb l’acord de les juga­do­res. Sal­vant les distàncies que cal­gui, Jasike­vi­cius té l’exem­ple a casa. I si al tècnic lituà no se li ha pogut exi­gir el tri­omf però sí la com­pe­ti­ti­vi­tat, al pròxim entre­na­dor de l’equip de fut­bol (Koe­man o qui sigui) el ren­di­ment imme­diat ha de ser un desig més que un man­dat.